Torno al meu entorn, al lloc on em sento bé. Torno a aquestes muntanyes de l'Arièja, humils però salvatges. Llocs d'herba alta, de trepitjar nerets i de camins desdibuixats. Roca aspra, però ferma, plena de líquens que et poleixen les mans.
Avui gaudeixo de les muntanyes sota una llum pesada, càlida, sota un cel que sembla de plom. Pertot es sent la presència de la pluja que vindrà.
Al cim, refaig la fita, esperant que un llamp la migparteixi de nou ... aquí no és lloc per l´home. Aquí només són moments, instants.
Davallo amb precaució per una canal herbosa fins a un petit estanyet d'aigua gelada. Encara resta alguna congesta de neu agònica sota les roques del cim. Ara envoltat d'una presència mineral que es sent inhòspita, gairebé incòmoda i sota un silenci que m'escanya, m'en vaig muntanya avall. Abans no vingui la tempesta. Fujo d'aquesta solitud. Sol.
Conscient de la meva fragilitat.
SALVATGIA.
Entrades
