Muntanyes d'una vida

Fosques solituds

2012-01-29T18:11:00.001+01:00

Em veig sovint per fosques solituds,

Entre feixes i masos ja vençuts,

Pregones baumes, senderols perduts,

I gorgs pregons que m'aturen, astuts.

I dic: On só? Per quina terra vella

La busco sempre, només a ella,

Tan aprop com sembla, i parella.

Deleges foll? Vers quina meravella

Sol, sóc etern. M'és present el paisatge:

Roques, boscos, torrents ... res m'és estrany:

Jo m'hi sent nat; i en desert sense estany

O en tuc de neu, jo retrob el paratge

On la intuí un dia, amb afany,
Per heure'm tot. O del diable engany.

(J.V. Foix)

(lluís. Amb tot el respecte per l'original i demanant disculpes a l'autor, superant la por al ridícul, afavorint l'espontaneïtat i el pensament directe. Amb estima.)

Serra del Verd

2012-01-16T20:32:00.002+01:00

On és la neu? la muntanya, tota ella, s'estremeix només d'intuir-la ...

I cerco en la muntanya, vella coneguda,

un anhel d'eternitat,

un desig de posseir el temps.

I cerco en la muntanya, vella coneguda,

un anhel d'infinitud,

un desig de posseir l'espai.

Més ella, i també insignificant jo,

som matèria,

posseïm ja l'espai-temps,

el fem possible.

El Santuari d'Ettore Zapparoli

2011-12-26T21:10:00.001+01:00

"A piè del monte la cui neve è rosa
in sul mattino candido e vermiglio,

lucida, fresca, lieve, armoniosa,
traversa un'acqua che ha nome del giglio"

Giosuè Carducci

El Monte Rosa i Macugnaga, oli de Federico Ashton, 1887.

9 de setembre de 2007, morrena de la Glacera de Belvedere, Monte Rosa

Entremig dels rocs i el glaç apareix un dit congelat, uns quants ossos, restes d'un jersei verd i una camisa de color d'arena, trossos d'una jaqueta, un mosquetó oval i un mocador finament brodat.

... un mocador finament brodat ...

Desembre de 2007, Laboratori de Genètica de Bolonya
L'anàlisi i la comparació de l'ADN extret de les restes trobades amb l'ADN de familiars confirmen la sospita, les restes pertanyen a:

Ettore Zapparoli, alpinista, escriptor, poeta i músic. Va nèixer a Màntua a la regió de Llombardia el 1899, va participar com a voluntari a la Gran Guerra i se l'ha definit com l'últim alpinista romàntic en el sentit estricte del terme: anhel de llibertat individual, malenconia, angoixa existencial, gran sensibilitat, amor pel risc i heroisme. Va escriure un parell de llibres: el 1936 Blu Nord i el 1949 Il silenzio ha le mani aperte. Va escriure també poesia i va composar música. Gran amant de solitàries a la cara est del Monte Rosa, que considerava el seu santuari. El 1929 fa una ascensió solitària a la canal Marinelli i surt directament a la Punta Dufour. El 1934 obre en solitari una via directa al coll Gnifetti pel "crestone innominato", que posterirment a la seva mort serà anomenat Crestone Zapparoli. El 1937 escala també en solitari la "Cresta del Poeta" a la Nordend que dedica al seu amic Guido Rey i el 1948 obre el "Canalone della solitudine" també a la cara est del Nordend. El 18 d'Agost de 1951 troba la mort en un intent d'ascensió a la mateixa cara est del Monte Rosa. La seva desaparició resta envoltada de misteri i de diverses hipòtesis, que engrandeixen una mica el mite, fins que 56 anys després la glacera de Belvedere arrossega les restes del seu cos uns 3 quilòmetres, fins a la morrena.

A la seva mort el seu amic Dino Buzzati va escriure un bell text recordant-lo:

Encara que mai he estat allà, el veig sortir al clar de lluna del refugi Marinelli i marxar cap a les roques i després sobre la neu fosforecent, tric tric, es sent el soroll cadenciós del seu piolet a les pedres, tric tric, cada cop més llunyà i després ve el silenci, només es veu l'ombra de la seva esvelta silueta sobre el glaç, dreta, ben viva, potser una mica massa romàntica, amb l'elegància austera d'aquell que parteix per l'eternitat.
(...)
... el vent, les roques, les neus, les aigües i els gels toquen les simfonies que ell voldria haver escrit. I el veig allà encara, manejant el seu piolet, terriblement desproveït de tot i sol, molt petit, un infant dins la misteriosa immensitat del santuari.

----------------------------------------------------------------------

El Club Alpino Italiano ha publicat un llibre bellíssim sobre la vida i l'obra (amb algun text inèdit) d'Ettore Zapparoli.

"Alpinismo Solitario", Alessandro Giorgetta & Dante Colli, CAI, 2011.

(el text complet de Buzzati sobre Zapparoli el podeu trobar aquí en castellà)

La paret, de Dino Buzzati

2011-12-19T18:44:00.002+01:00

Dino Buzzati sota una paret dolomítica, el setembre de 1929.

Encara no havia clarejat quan sortírem, el vell Stratzinger, guia alpí i excel·lent amic, el meu germà Adrià i jo per escalar la paret sud-est de l'Ota Muragl situat als Alps Onírics. Com és característic dels cims d'aquest massís, la paret és una gegantesca muralla de gel, roca, sorra, terra, vegetació i incrustacions artificials.

Quan sortírem del refugi plovisquejava i grans nuvolades allargades tapaven totalment les muntanyes. Confesso que me'n vaig alegrar perquè fins i tot el més obstinat dels alpinistes s'alegra, en un primer moment, quan el temps li impedeix desafiar el perill, encara que després plori amargues llàgrimes per l'ocasió perduda.

Tanmateix Stratzinger va dir:"Tenim sort, avui farà un dia magnífic".

Immediatament les nuvolades es dissolgueren i només va quedar un lleuger vel argentat de neu pols darrera el qual s'endevinava el cel violat i la impressionant paret de l'Ota Muragl, ja inundada pel sol.

Ens encordàrem i començàrem l'ascensió d'una inclinada canal de gel pur, tot i això, els grampons es clavaven com si el gel fos mantega. A ambdós costats, a les dues parets de roca que delimitaven la canal, portes i finestres s'obrien i es tancaven, mentre les mestresses de casa atrafegades anaven netejant, donant brillantor i endreçant.

Passant tan aprop d'elles ens havien de veure per força, però no semblaven immutar-se.

Tota la resta de la paret estava plena de gent que escrivia en petites oficines, llegia, treballava, però sobretot hi havia molta gent parlant al cafè situat en unes cornises i en algunes coves.

En un punt de l'escalada ens vam trobar amb un mur perillossíssim fet de pedres soltes només aguantades per herba i arrels. Semblava que tot anés a caure. Stratzinger va proposar de girar cua. Els dos germans vam insistir a continuar i llavors ell digué que era millor desencordar-se. Ja que, si un queia, els altres dos no podrien de cap manera alliberar-se de la corda i serien arrossegats fatalment cap a l'abisme.

Poc després Stratzinger i el meu germà van desaparèixer darrera d'un ressalt rocós. Jo m'aferrava precàriament a una pedra, només retinguda per alguns filaments vegetals, que es balancejava d'una manera espantosa. A tres metres de distància, en una cavitat de la paret, un bon grup de gent estava prenent l'aperitiu.

Abans que la pedra es desprengués i m'arrossegués cap a l'abisme, amb un salt desesperat vaig aconseguir aferrar-me a un bastidor metàl·lic que sobresortia com una mènsula de la roca, potser per aguantar un tendal.

"Àgil, per la seva edat!", va comentar un jove somrient que va aparèixer d'una gruta de la paret.

Aferrat amb les mans al bastidor de ferro, el cos suspès en el buit, vaig intentar de remuntar amb totes les meves forces. Sota meu, la pedra continuà rebotant en les profundes entranyes de l'abisme.

Malauradament, amb el meu pes, la barra de ferro va començar a moure's, cedint. Estava clar que es trencaria. No els hauria costat res, a aquella gent que prenia l'aperitiu, d'oferir-me una mà salvadora.

Però, ara, ells m'ignoraven completament.

Quan vaig començar a caure, dins el silenci sagrat de la muntanya, vaig poder escoltar que discutien sobre el Vietnam, el campionat de futbol i el festival de la cançó.

(Traducció pròpia de “Le notti difficili – Solitudini – La parete” de Dino Buzzati, 1971)

Solstici

2011-12-19T18:31:00.001+01:00

Corre!

deixem les ombres fredes que avancen ràpidament i ens amaguen,

ens confonen.

Corre!

que jo conec les últimes carenes on s'adorm el sol,

el millor coneixement que m´ha ofert el meu petit país.

Corre!

que aquest vent és massa fred i podríem quedar glaçats aquí mateix.

I si aquest cop no fos igual que sempre?

I si aquest cop el sol no tornés a alçar-se?

Ah, llavors què?

La gran Por a la muntanya, de Ramuz

2011-12-11T08:04:00.000+01:00

Charles Ferdinand Ramuz, nascut a Lausanne el 1878 i conegut sobretot en el món de la literatura de muntanya per la seva obra Derborence, publicada el 1934. De caràcter reservat, tímid i somiador. Afirmava "tinc una por espantosa a fer el ridícul" i mostrava sovint una angoixa i una recerca del sentit de l'existència, una pregunta constant dels grans temes de la humanitat: "el particular només és el nostre punt de partida per arribar al general, allò que compartim amb els altres ... la meva gran necessitat és la d'engrandir".

Va viure temporades a París i temporades als cantons suïssos de Vaud i el Valais, "els llocs estimats". Es sentia un "francòfon no francès". De fet els crítics francesos li van dedicar el que per mi és un dels millors elogis, dient d'ell que "escrivia malament expressament".

Retrat de Ramuz fet el 1923 per René Auberjonois.

Si simplifiquem molt les coses i destriem els autors que han parlat de muntanya en dos grans grups, hi haurien els escriptors que han viscut i sentit l'alta muntanya, que han practicat el muntanyisme, i els escriptors que han viscut la muntanya des de lluny, des del fons de la vall, que s´han endinsat poc per l'alta muntanya. Ramuz pertanyeria al segon grup, és un autor que dóna una visió de la muntanya vista des de baix.

A la "La Grande Peur dans la Montagne", publicada el 1926, es pot endevinar la separació que fa en Ramuz de dos grans dominis, de dos móns. Per ell hi ha el mal país, representat per l'alta muntanya, on regna la neu ,la roca i el fred. Per ell representa un món estèril, inhumà. A aquest domini de l'alta muntanya, Ramuz hi oposa el bon país, que seria la vida a les valls de muntanya, on encara hi ha vegetació, flors i pastures. És el lloc on es possible encara la "vida dels homes".

El món de dalt és un lloc sobrenatural, supersticiós, meravellós, on la realitat és creada pels qui s´hi endinsen i la seva imaginació, les seves pors i emocions. Una mena de realisme màgic. És el món de la llegenda, dels mites i les creences ancestrals. Aquí les percepcions no són mai objectives, hi ha un gran misteri en tot.

Per contra el món de baix representa una concepció més realista, més racional, i tot i que també pot ser naturalista, és més humanitzada , és un lloc on pot viure l´home, tot i que sigui una existència dura i soferta. És la vida del pastor, del pagès i del llenyataire.

"Aquí era el bon país amb la seva herba alta, plena de flors; aquí, encara era el bon país del torrent silenciós i tot era tranquil·litat en els prats, amb els ramats pasturant."

"... aquí ja no hi ha flors, cap ni una, ni cap espècie viva. El mal país està per sobre de les flors, de la calor, de l´herba, de les bones coses; per sobre del cant dels ocells, perquè els que hi ha aquí només saben cridar ... a part d'això no hi ha res ni ningú, perquè hom està per sobre de la bona vida i per sobre dels homes"

Ramuz el 1935.

A la "La Grande Peur dans la Montagne", en Ramuz ens fa viure aquests dos móns a partir d'una història aparentment senzilla, com és el fet de pujar el bestiar a les pastures altes durant l'estiu. Segons la gent gran del poble sobre aquestes pastures hi pesa una maledicció i no estan disposats a pujar-hi el bestiar, però la comunitat decideix pujar-hi de tota manera perquè així faran uns diners que aniran molt bé. A partir d'aquí qualssevol fet aparentment normal: uns sorolls, una esllavissada, un animal que es posa malalt ... és interpretat de forma supersticiosa per la gent del poble. La muntanya adquireix una personalitat bàsicament malèfica, és un altre món, aliè a la vida dels homes.

Edicions Nevicata de Brusel·les n´ha fet una bona edició amb aquarel·les inèdites de Samivel.

Muntanyes (mig o poc) nevades

2011-12-09T18:35:00.000+01:00

Jubel weiss, und sehnsucht is geständig, -

nur die Klage lernt noch;

La joia sap, i roman l'enyorança, -

només el lament aprén encara;

(Rilke)

De silencis

2011-12-06T07:32:00.000+01:00

I si poguéssim establir una classificació, una cartografia dels silencis?

Quin silenci fa quan mor una determinada concepció de l´home i del món que l'envolta?

Quin silenci fan les masies que cauen, els camps abandonats, els marges envaïts pels arços, les cabaneres desdibuixades i els boixos que oculten els corriols?

Ens diuen alguna cosa, estan callats esperant?

Sabem escoltar, sabem entendre?

I a dalt al Catllar, em diuen demagog, potser amb raó. Com puc criticar la presència d'antenes gegants si porto a sobre un mòbil? Però la qüestió que em plantejo és: em cal realment el mòbil o m´han fet creure que em cal? I si em faig mal, no m'anirà bé de trucar? a més vaig sol. Tanmateix em continua ressonant dins del cap:

Cui bono Cui bono Cui bono

Arribant a Sant Esteve de Vallespirans el dia comença a caure, m´enfilo al campanar i m'estic llarga estona escoltant el silenci de la campana.

És ja cap al tard, el fred de la terra i l'escalfor del sol estableixen una mena de diàleg i els paisatges desprenen una certa malenconia bucòlica.

-----
O és potser el silenci de Dafnis?
------

"Vet aquí que ja, al lluny, fumegen les teulades dels masos i que de dalt les muntanyes cauen, allargades, les ombres"

Virgili, bucòlica I. (Trad. Miquel Dolç)

Fragilitat i petja suau

2011-11-26T18:13:00.000+01:00

La muntanya és fràgil.

La seva fragilitat és valuosa.

Sobre el glaç, sense grampons, el què cal és una petja suau.

Ens cal un caminar suau.

Ens cal una petja humana suau,

i una delicadesa extrema

com l'agulla del pi sobre la neu.

Això no és poesia, això és real.

Mountanha de Taba

2011-11-19T20:21:00.001+01:00

Superba visió de les primeres neus que enfarinen els Pirineus.

A l´horitzó

la promesa de la felicitat.

(Síndrome d'Stendhal davant la bellesa de la natura)

Downs and ups

2011-11-12T20:15:00.001+01:00

La muntanya resta tapada per núvols fets de vents humits. M'enfonso, doncs, de nou, cap a l'abisme. Cap aquest abisme, Vilamala, muntanya inversa, feta de muntanyes de veritat que ja no són. Deixant enrere el soroll de la carretera, el silenci m'envaeix. Un silenci fet de presències pertot. Les roques miren, parlen, criden, expressen, escolten ...

I un petit ratolí que surt del cau, enmig del llit del torrent. Em mira i es torna a amagar.

Jo quiet.

Torna a sortir, em mira i ara és queda parat una bona estona. Aprofito per fer-li una foto.

- Ei, petitó, que hi fas aquí, no veus que això pot ser perillós.

Segueixo pel fons del torrent admirant el pacient treball de l'aigua i del temps. La pedra em mostra les transparències del temps.

Un soroll, un estrèpit que trenca sobtadament la tranquil·litat del lloc. Una pedra que han tirat les cabres que pasturen un tros més amunt. Ha caigut ben aprop meu i no és petita.

(- Ei, petitó, que hi fas aquí, no veus que això pot ser perillós.)

Qui ho ha dit, això?

Li he dit a la dona: "a la tarda, quan plegui de treballar aniré a fer una passejada.". Però, allò, eren només paraules.

I ara m'escapo, deixo enrere la humitat i la foscor, i les pedres relliscoses.

I segueixo, passat l'Hostal del Vent, per aquests alts paratges. La llum tranquil·la del captard i un vent fresc desperten la muntanya.

Imatge pura de l'exaltació.

I no desitjo estar allà dalt.

Avui, en tinc prou caminant aquí.

La Solitud per Samivel

2011-11-08T19:22:00.001+01:00

Solitud: seria molt més bonic si li pogués explicar a algú.

Lenta mort d'una muntanya

2011-10-31T22:28:00.000+01:00

Les muntanyes també moren.

Sí, també elles.

Però més lentament, més suau.

Ho he vist i ho he escoltat.

Llavors he tancat els ulls.

El so venia de molt lluny.

Penyes Altes

2011-10-31T19:14:00.000+01:00

- Si des de Puigcerdà, mires dalt de la muntanya em veuràs.

- I tu també em veuràs, papa?

- Sí, es clar, jo també et veuré.

Dalt del cim, la boira ho embolcallava tot.

- Sí, petita. T´he "vist" i t'he saludat amb la mà.

pluja

2011-10-28T12:00:00.001+01:00

Veig l'origen al meu davant,

sempre torno al mateix lloc.

A tot arreu recomenço

sempre altre cop.

Que tota experiència

esdevingui consciència,

és tot el meu anhel.

I que pugui algun dia,
llunyà que sigui,

la saviesa acaronar-me.

Ai, llavors ...

on serem ja nosaltres?

( fora la finestra
la pluja segueix caient )

Perquè no escric, una paradoxa.

2011-10-24T18:27:00.000+01:00

Buscava una forma d'expressió, un llenguatge, unes paraules que igualessin la vida, que transmetessin la seva intensitat. Quina supèrbia la meva! No he estudiat lletres i faig faltes d'ortografia, no puc escriure el què visc a la muntanya.

Sóc simplement un ésser humà, un ésser humà que mira, que sent, que intenta entendre. I sovint les contradiccions són massa fortes, em superen, em sento reduït a una petita insignificança. Un es troba sol en un carreró sense sortida, i a més, les cases són altes. Un punt de no retorn.

Com sortir-ne, com retornar?

Segurament per dalt, cap amunt. Hi ha alguna cosa en l'altitud que ens porta més enllà. (de què? de qui? no ho sé, ni crec arribar a saber-ho mai)

No, les contradiccions no es superen, però es poden mirar des de més amunt. Sí, és obvi, l'altitud és un moviment ascendent que permet durant uns moments mirar d'una altra manera, sentir d'una altra manera. La vida allà dalt sempre m´ha semblat més senzilla, més sincera, més pura, més vida. A la muntanya no hi ha intencions, enveges, falsedats, enfrontaments estèrils. És un tot o res, així de senzill. Tot o res no són contradiccions, no són oposats. Són absoluts. Només hi ha contradicció en els relatius.

Però llavors cal tornar, cal baixar de la muntanya, cal perdre altitud. Ah, llavors! llavors cal enfrontar-se a la vida d'aquí baix, i jo, d'això no en sé.

Pertanyo a la Terra.
Jo visc als cims, però pertanyo a la Terra.

Els cims, ells, no són de la Terra.

Per això escric que no escric. Visc als cims, però pertanyo a la Terra.

----

Apreciat company:

el cel s´ha anat tapant, a la Serra d'Ensija ja hi plou, i el vent ha començat a bufar fort.

El vent, sempre el vent.

Cauen les primeres gotes, fredes, que em mullen els cabells, beneïda sigui la pluja!

El vent, sempre el vent.

Le vent se lève! . . . il faut tenter de vivre!

(Paul Valéry)

----
Dos pot ser, encara, solitud. Els comentaris públics estan tancats. Per qualssevol cosa: lcanals@gmail.com

Potser sí, potser no ...

2011-04-16T07:47:00.002+01:00

"Perquè jo pertanyo als boscos i a la solitud"

Pan, Knut Hamsun

- Qui ha mort el llop?

- Ningú l´ha mort. Ha marxat.

------

PD: Gràcies a tots!

Kora del Pic Negre de Juclar

2011-04-01T18:04:00.010+01:00

Deixem tranquil el cim, avui

només fem-ne la volta.

Deixem de desitjar,

avui doncs, només

siguem.

Sí

(música de Ludovico Einaudi, Preludi de la neu.)

Berhault, l´home lliure ?

2011-03-28T21:13:00.004+01:00

Passa sovint que quan un alpinista fa grans activitats la seva cara més humana queda disminuïda o amagada per tota l'allau d'informacions i reportatges de les revistes especialitzades. I això em sembla que és el que li va passar en Patrick Berhault. Les seves impressionants realitzacions a muntanya amagaven un caràcter sensible, conscient, contradictori ... és a dir, plenament humà. Els seus coneguts més pròxims admeten que Berhault, cap al final de la seva vida, es va veure arrossegat pels propis mitjans de comunicació, d'un desig d'agradar i de fer emocionar al seu públic i al final potser va trair-se a si mateix, va perdre aquella llibertat que va sentir en la seva primera ascensió al mont Bégo i que sempre havia defensat i gaudit.

En el fons, i segons els autors del llibre, Berhault només buscava una cosa:

"ser comprès, la cosa més difícil en la nostra societat dita humana ..."

El mèrit d'aquest llibre crec que rau en mostrar l´home que s'amaga darrera l'alpinista, l'esperit que hi ha darrera les seves realitzacions.

----------------------

28 d'abril de 2004

Patrick Berhault i Philippe Magnin deixen enrere el cim del Täschhorn i comencen a baixar per l'aresta que mena al cim del Dom dels Mischabel.

"La cordada és a ple cel. A cada costat de l'aresta un immens mar de núvols abraça la muntanya. L'escalada, fins ara delicada, esdevé més fàcil. Com solen fer sempre, prenen la decisió de desencordar-se per anar cadascú al seu ritme. La seva història en comú s'acaba en aquest moment. Patrick se'n va el primer. Philippe tanca tranquil·lament la seva motxilla i el segueix a pocs metres de distància."

El Täschhorn i el Dom vistos des de la zona de Zermatt. Fotografia del Juliol de 2009.

---------------------------

Una bella i sintètica frase seva crec que ajudarà a comprendre'l:

"Escalo per sentir-me en harmonia amb mi mateix, perquè visc el moment, perquè és una forma d'expressió ètica i estètica mitjançant la qual em puc realitzar, perquè busco la llibertat total del cos i de l'esperit. I també perquè em plau."

Berhault
Michel Bricola et Dominique Potard
éditions Guérin 2008

Els Rasos de Tubau

2011-03-27T07:54:00.007+01:00

Ja no em fa mal la tristesa i l'abatiment,

ja no m'arrossega imprudent la joia,

conec els dos vessants de la serenitat.

La tempesta allà al fons,

em fa córrer per marges aixaragallats.

No em fa por la tempesta,

però avui no vull mullar-me.

Per camins ramaders

2011-03-01T21:35:00.006+01:00

Hi ha silencis

i silencis.

El silenci d'un lloc on anteriorment hi ha hagut soroll, moviment, vida
és més intens, el sents més fort, et parla amb més intensitat. Se t'arrapa a les cames, als peus, a tot el cos. I sembla que el caminar sigui més pausat.

Més bell.

I el caminar aquí no cansa, perquè s´hi ha caminat molt.

I les pedres, algunes encara ben posades, recorden el pas dels ramats.

I el silenci recorda els seus bels encara.

El camí passa per trams de sol i d'ombra. I el silenci a cada tram és diferent també. El silenci depèn de la llum, és com si un tingués por de l'altra.

Uns núvols blancs, arbres sense fulles i un castell arruïnat.
però no t'equivoquessis, el fràgil ets tu.

Tanmateix, d'aquesta fragilitat
n'extrec la força avui.

Viatjàvem en un vagó a través de camps glaçats a l'albada.
Una ala roja va sorgir de la fosca.

I de sobte una llebre va creuar el camí.
Un de nosaltres la va assenyalar amb la mà.

D'això ja fa molt de temps. Avui cap d'ells és viu.
Ni la llebre, ni el qui va fer el gest amb la mà.

Oh amor meu, on son, cap on van.
El rampell d'una mà, ràpid com un llamp, una remor de còdols.
No ho pregunto amb pena, sinó amb admiració.

C. Milosz

-------------

informe camins ramaders Fundació del Món Rural: informe Transhumància

Un núvol a l´horitzó

2011-02-27T20:33:00.001+01:00

I què n'obtenim de tot això?

res o potser la bellesa.

Potser només

la visió d'un núvol allargassant-se a l´horitzó.

I mentrestant

el vent segueix bufant.

No sento la remor de les pells en contacte amb la neu glaçada.
Avui
no deixo traça.

Sensacions a la neu

2011-02-19T18:40:00.000+01:00

Sempre que vaig per una vall on recentment ha nevat i encara no hi ha passat ningú, a part d'alguns animalons que deixen les seves marques a la neu, sento una estranya emoció.

Avui pujava per una d'aquestes valls amb dos pamets de neu nova i m´ha passat el mateix. I crec que té a veure amb la sensació d'ésser el primer que passa per aquí (tot i sabent que és fals, que per aquí hi ha passat molta gent.)

Però la sensació és d'ésser el primer que passa per aquí.

M'imagino que té a veure amb el fet de fer una traça, que queda fortament marcada a la neu, en una superfície immaculada, fràgil i pura. Gairebé fa mal al cor quan et gires i veus la teva traça a la neu, tens la sensació d'haver espatllat la bellesa del lloc. Però llavors penses que algun vent o alguna nova nevada, o millor encara, una forta tempesta restablirà la seva bellesa original. I a la nit o potser de bon matí, a l´hora que els homes encara dormen, un animaló es passejarà per aquí sense enlletgir-ho.

Caminant

2010-12-31T18:56:00.000+01:00

Agraeixo al meu pare aquesta foto que em va fer un dia de sol i vent.

A vegades cal mirar enrera per saber cap on cal avançar.

Les muntanyes que he gaudit fins ara, no em pesen a la motxilla, són un bell record que sempre m'acompanya. Hi ha una forma de viure ara pel fet d'haver viscut el què he viscut i el què he sentit. Hi ha una forma de somiar ara feta dels records d'ahir.

A vegades cal mirar endavant per entendre el què hem fet.

Castell Berguedà

2010-12-26T16:58:00.002+01:00

Ara

Allà al fons

el Puigmal

no és una muntanya.

I si em preguntes què recordo del seu cim, aquell dia que hi vàrem pujar tots dos junts

Ara ...

La teva mirada

Taravil

2010-12-17T16:56:00.002+01:00

Com si la terra estigués esperant que passi alguna cosa.

I sembla que no passa res.

El fred ha glaçat el temps.

Avui el vent,

no mou l'aigua de la bassa.

Com si la terra estigués esperant que passi alguna cosa.

Busa

2010-12-11T19:11:00.001+01:00

Onades de núvols acaronant les llunyanes serres,
aparentment efímers (les muntanyes)
tocant lleugerament allò que sembla etern (els núvols)

I jo aquí, tot sol, mirant-m'ho.
Una frisança

Roca de Senyús

2010-11-27T20:05:00.001+01:00

La Roca de Senyús i la Roca Roja, un ocell gegantí de pedra.

Algunes llegendes tibetanes diuen que un dia les muntanyes s'elevaran de nou cap a l'espai còsmic per tornar a ser pols interestel·lar, que és la matèria de la qual estan fetes.

Algunes potser ja ho han fet.

Sant Joan de les Anoves

2010-11-23T19:57:00.006+01:00

Després de tastar el fred de la neu i del vent del nord a la carena de la Serra de Turp, que agradable és assentar-se, sobre un tronc sec i vell, a gaudir de l'escalfor del sol.

La muntanya apareix més bella que mai.

(assentar-se: establir-se en un territori, encara que sigui de forma temporalment curta. En certa manera, fer-se un territori, un lloc, una mica propi, una mica seu. Força diferent d'asseure's, que és bàsicament una acció del cos.)

Sant Aniol d'Aguja

2010-11-19T21:30:00.001+01:00

- Si ara mateix el sol desaparegués, trigaríem uns vuit minuts a assabentar-nos-en ...

- Baixem vora el riu. Mengem alguna cosa.

Baga de Nou Comes

2010-11-16T20:23:00.002+01:00

"Dos camins divergien dins el bosc, i jo,
jo vaig anar pel menys fressat,
i això ha fet que tot fos diferent."

Robert Frost, el camí no seguit.

Em sembla que m´he perdut. Em sento desorientat, no sé si aquest camí anava a algun lloc. Bé, vull dir, algun lloc conegut, sí és que conegut és un lloc possible.

No sé tornar enrere. Podria?

Ben mirat, tampoc vull.

Serra d'Aubenç

2010-11-13T20:30:00.010+01:00

Talment com si les muntanyes, allà al fons, no toquessin a terra.

Així es veien, avui. La muntanya com una bella manifestació del Sagrat, del Misteri primigeni.

I aquest Tremolor de l'Ésser, aquí dalt, la manifestació del Sagrat en mi.

Les certeses més pregones son ja possibles.

(El concepte Tremolor de l'Ésser, Erzitterung des Seins, és de Martin Heidegger)

Serrat Voltor

2010-11-11T16:01:00.000+01:00

- He vist el no-res. Avançava i avançava més. S'empassava la muntanya poc a poc.

- No et preocupis. Era la boira.

- Potser sí. Tot i això, demà al matí, aniré a veure si la muntanya encara és allà.

- Segurament hi serà, una muntanya no desapareix així com així. La muntanya té el seu propi temps, que no és el nostre. La muntanya és en un univers paral·lel.

(Així doncs, que és el cim?)

Boumort

2010-11-08T19:58:00.000+01:00

Cabaneres desdibuixades i silenciades per un futur no menys agònic.

Voltors damunt les cingleres.

Un mar de calcàries clivellades, un mar immòbil i etern, als propis peus.

Infinits espais, lleugers, de vapor.

Sentiu les onades?

Tancalaporta

2010-11-07T09:24:00.001+01:00

El silenci del pas del temps. Les roques trencades, poc a poc, van caient muntanya avall. Elles sí, elles fan soroll.

Escoltant (i VII)

2010-10-30T19:08:00.001+01:00

In my beginning is my end.
...

In my end is my beginning.

T.S. Eliot, East Coker, Four Quartets.

No he vist la força de la muntanya en l'allau. No he vist la força de la muntanya en l'esllavissada. No he vist la força de la muntanya en la pedra.

La veritable força de la muntanya rau en el seu silenci.

Es fa tard. Bufa un vent suau, lleugerament càlid.

Jo vaig tirant ...

Escoltant (VI)

2010-10-24T19:29:00.002+01:00

Tot baixant ha calgut fer de caçador de deixalles. Aquesta gent fan el mateix a casa seva?

Escoltant (V)

2010-10-20T18:53:00.001+01:00

Einmal, lebt' ich, wie Götter,
und mehr bedarf 'snicht.

Un sol cop, hauré viscut com els déus, i això m´és suficient.

Un sol cop hauria de ser suficient, Hölderlin, hauria. Però em temo, que almenys per a mi, no ho és.

Escoltant (IV)

2010-10-18T18:40:00.000+01:00

Passen,

ràpid,

els núvols

Escoltant (III)

2010-10-16T16:34:00.001+01:00

Vuolsi così colà dove si puote

Ciò che si vuole

(Dante, Inferno, canto III, 95-96)

Així s´ha disposat, allí on es pot allò que es vol: però, en que es converteix el "s´ha" diví quan aquell "allí" es redueix a un punt infinitessimal, a res?

...

El cim, és allà on no hi ha res. Allà on no es pot res. El cim no s'aconsegueix mai.

És a dir, el cim més intensament desitjat només s'aconsegueix realment quan ja no és un cim.

"L'odeur de l'altitude", Sylvain Jouty.

Escoltant (II)

2010-10-12T20:29:00.001+01:00

Escoltant (I)

2010-10-09T17:52:00.001+01:00

L'udol del llop

2010-09-26T18:54:00.002+01:00

Ha arribat el moment de callar. És moment d'escoltar.

"Només la muntanya ha viscut el temps suficient per escoltar amb objectivitat l'udol d'un llop"

Aldo Leopold, "Pensar com una muntanya".

La Mola de Lord

2010-08-13T14:44:00.003+01:00

La Mola de Lord en una fotografia del Novembre de 2009.

Mirant la Mola de Lord s'observen les dues franges rocoses de discordança progressiva separades per un replanet boscós. Per aquest replanet hi passa un caminet que rodeja la Mola, passa per les Baumes del Verger i ofereix unes vistes ben aèries de la zona.

Les vistes són boniques sobre l'embassament de la Llosa del Cavall, tot i que un sempre pensa com deuria ser tota la vall de l'alt Cardener abans de l'inundació.

El Grau de Sant Jaume exigeix una lleugera grimpada però amb més facilitat del que pot semblar ens permet tornar al Pla del Santuari oferint unes vistes ben aèries dels cingles superiors.

Schrader, dibuixant horitzons

2010-08-04T19:41:00.007+01:00

Llegint el llibre d'Schrader:"Pyrénées, courses et ascensions" (Éd. Pyremonde, 2009) he trobat uns dibuixos que va fer des d'alguns cims que va pujar. He buscat en el meu arxiu fotogràfic aquests mateixos horitzons que tan bé va saber captar en Franz Schrader durant l'any 1878. I m´ha fet certa il·lusió veure que també jo els havia fotografiat durant l'estiu del 2006, això sí, amb força menys neu. (El mèrit també és molt diferent, ell passava hores dibuixant i jo en un segon ja ho tenia enllestit).

Schrader, agost 1878. Lluís, juliol 2006.

Des de la Punta Senyalada cap al massís de la Maladeta.

Schrader, agost 1878. Lluís, juliol 2006.

Des del Bachimala cap al Posets.

A Schrader se l'ha considerat sempre una persona d'esperit metòdic, científic i pràctic, gairebé oposada a l'estil poètic i entusiasta d'en Henry Russell, però llegint els seus textos es detecta una mateixa passió i exaltació davant la muntanya i la natura. I és que em sembla que a la muntanya es combinen força bé aquestes dues tendències, pràctica i poètica. Un poeta de muntanya sense tenir també un esperit pràctic segurament es posarà en perills innecessaris i un muntanyenc sense esperit poètic aviat s'avorrirà de pujar cims sense sentit.

Així doncs, el llibre és un gran clàssic que ens retorna a uns pirineus d'aventura abans no apareguessin els pirineus d'esports d'aventura.

Recomanable de veres.

Canal de la Serp, Penyes Altes

2010-07-19T20:18:00.001+01:00

Sota la boira, segurament, el riu continua fluint.

El temps, aquesta serp de pell relliscosa que no es deixa agafar. El temps se m'escapa.

M'aturo, em recolzo a la roca que guarda la frescor del vent de la nit.

El record d'un vent suau.

L'anhel d'una boira efímera.

L'inconscient ecològic

2010-05-30T17:25:00.006+01:00

El Pla de les Saleres, a la Serra de les Comes i del Verd. Un bon lloc per pensar tranquil·lament. Imatge d'aquest matí, cap a les 9, el dia era encara força bo, després s´ha anat tapant.

L'inconscient ecològic s´ha definit com el sentiment de formar part de la xarxa complexa de relacions entre els éssers vius, no separats ni individualitzats, sinó formant un tot.

Per Theodore Roszak l'insconscient ecològic es troba reprimit en les societats industrialitzades contemporànies. Això impedeix equilibrar la relació home-natura, veure la nostra interdependència, la nostra afinitat innata per la natura i les connexions que l'ésser humà busca amb la resta dels éssers vius. L'ecopsicologia intenta portar aquest inconscient a la consciència, restablir la relació recíproca i curar l'alienació actual entre la persona i la Terra.

Quina és la causa d' aquest "trencament" o separació (dualisme) home-natura?

Una mena de relació amor-odi, tenim dependència de la natura i alhora ens sentim vulnerables per la seva indiferència envers nosaltres i el nostre sofriment.

I quines són les reaccions?

Com que busquem sentir-nos invulnerables, trenquem amb la natura, la volem dominar i controlar totalment. Busquem una mena d'omnipotència, que està clar que és inassolible.

L'altra resposta a la indiferència de la natura és la narcissista, buscar una relació pura amb la natura, vista com a mare benevolent i perfecta en contraposició al malestar que ens causa la societat i la cultura. Es veu sovint com una posició utòpica i amb un alt grau d'ingenuïtat (un exemple clar és el protagonista del llibre "Cap a terres salvatges" d'en Krakauer o Timothy Treadwell, el Grizzly man).

I si intentem trobar una via del mig?

Vida bucòlica a Moripol.

"Les necessitats del Planeta són les necessitats de la persona, els drets de la persona són els drets del Planeta"

Theodore Roszak

Pol·len sobre aigua

2010-05-24T15:37:00.000+01:00

Si s'obrissin les portes de la percepció, cada cosa apareixeria a l´home tal com és:

INFINITA.

William Blake

Geografia de l'esperança

2010-05-22T19:35:00.001+01:00

"Qui és aquest i què fa per aquí?"

Deia Wallace Stegner que simplement la idea d'un espai natural, salvatge, amb la mínima influència humana és necessària per garantir-nos el seny com espècie humana. Cal anar una mica més enllà del seu valor com a recurs per explotar i reconèixer el seu valor intangible i espiritual pel simple fet de que existeix. Necessitem d'aquests espais salvatges perquè ens diuen sobre el nostre ésser en relació amb la resta de vida, com una part de la geografia de l'esperança.

(Wallace Stegner, Wilderness letter, 3 desembre de 1960)

Les ombres de la neu

2010-04-27T07:27:00.001+01:00

Il n'y a pas de soleil sans ombre, et il faut connaître la nuit.

Albert Camus

He vist l'atzar com una ombra allargada, i nosaltres caminant pel fil de llum, un camí tan estret que gairebé era imperceptible. Com pot ser tan tènue allò que separa el Tot del No-res?

Una cançó Inuit

2010-02-04T08:27:00.002+01:00

Penso una i altra vegada en les meves petites aventures,

En les meves pors,

Aquelles petites pors que semblaven tan grans,

En totes aquelles coses de la vida

Que volia tenir

I aconseguir,

I tanmateix,

Només hi ha una gran cosa -

la Única -

Viure,

Veure el gran dia com neix

i la llum omplint el món.

(Cançó Inuit)

Pirineus, el desig de viatjar

2010-01-18T10:56:00.000+01:00

"Busquem noves mirades.

La mirada és també un camí. Cal tant poc perquè un país esdevingui paisatge ...

El paisatge és desig, emoció, comunió. És reflex més que aparença, però és el reflex d'allò que portem dins nostre i que ignorem."

"Aquests turons nus, aquests camins sense destinació, aquests cels utòpics ens recorden la nostàlgia d'un país que vam deixar enrera per fer el viatge d'anada cap al món vertiginós de la velocitat i el rendiment.

Ens cal inventar un camí de retorn.

Només ens cal una mirada."

En un temps que als Pirineus sembla tot fet i refet, en Joseph Ribas ens demostra tot el contrari. En el seu últim llibre "Pyrénées, le désir de voyage" ens parla dels llocs més coneguts dels Pirineus, però amb una mirada que resulta totalment nova tot i que està construïda amb fets, històries i idees conegudes: "passar de país a paisatge és com crear una obra d'art".

Per Joseph Ribas el paisatge no és una imatge estàtica, un decorat. El paisatge és dinamisme, relació, creació, recreació. Cada excursió, cada cim, cada travessa és una "primera" si som capaços d'obrir realment els ulls, no només per veure sinó per mirar.

Il·lustrat amb magnífics dibuixos del propi autor, és d'aquells llibres que comences subratllant-lo però que deixes de fer-ho perquè gairebé l'hauries de subratllar tot.

2009-12-12T09:09:00.001+01:00

Giusto Gervasutti, "Il fortissimo"

2009-12-08T20:20:00.008+01:00

No volia acabar l'any 2009 sense recordar que fa cent anys va nèixer un dels grans alpinistes del segle XX, Giusto Gervasutti. Nascut el 1909 a la regió de Friül-Venècia Júlia, ja en els seus primers anys entra en contacte amb la natura, les pastures, els torrents i boscos dels Alps Càrnics. Anys de fer cabanes, de banyar-se al riu, d'endinsar-se al bosc buscant aventures i jocs infantils. Però

"A mesura que passen els anys, el bosc desperta un altre interès ... un descobreix que el vent que estremeix el fullatge i el soroll de l'aigua ens parlen i el cor vibra d'una emoció estranya, indefinible, quan el capvespre et sorprèn enmig de la solitud de les altes pastures."

Neix l'autèntic amor per la muntanya i comença a fer les primeres ascensions a la zona natal i després al Montblanc: la Verte, el Grépon i el Petit Dru. Ja al 1932 es declara defensor de l'alpinisme hivernal i junt amb Boccalatte fan un intent al Cerví per l'aresta Fürggen. Després d'un bivac a 3800 metres han de renunciar al cim, però Gervasutti ho té molt clar: "El valor espiritual d'una desfeta pot fins i tot ésser superior al d'una victòria que s'aconsegueix fàcilment".

Durant els anys 30 fa nombroses primeres ascensions i repeticions de vies de dificultat per tots els Alps i com molts alpinistes no acaba d'entendre'n el motiu, "quina és doncs aquesta inquietud, aquest vertigen que ens impulsa anar d'un lloc a un altre, com si busquéssim la felicitat perduda?"

El 1942 obren junt amb Gagliardone una nova via a la cara est de les Grandes Jorasses després de diversos intents, però Gervasutti continua pensant que a muntanya una derrota o una victòria són pràcticament equivalents i que hi ha un sentit més profund. "Experimento un sentiment d'amargura quan un somni esdevé realitat. Crec que seria molt més bonic desitjar una cosa durant tota la vida, lluitar sense defallir per aconseguir-la, i no obtenir-la mai ... prefereixo una felicitat inaccessible, sempre pròxima i sempre escapant-se, el fi que desapareix quan un hi arriba per deixar lloc a un objectiu més llunyà i difícil."

El 16 de Setembre de 1946 Gervasutti troba la mort durant un ràpel al pilar central del Montblanc de Tacul. Només podia fallar en una maniobra que massa sovint és considerada senzilla per un gran alpinista, fóra inversemblant que hagués caigut escalant.

"I aquestes roques d'arquitectures admirables, aquestes canals de gel que van directe cap al cel; i aquest cel, tan aviat d'un atzur profund, on l'ànima sembla dissoldre's i fondre's en l'infinit, tan aviat solcat per núvols de tempesta que cauen com plom sobre l'esperit, aquest cel sempre semblant i alhora canviant sense parar, fan nèixer en nosaltres sensacions que no s'obliden mai més."

"Gosa, gosa sempre, i tú seràs semblant a un déu."

Giusto Gervasutti. "Montagnes, Ma Vie (Scalate nelle Alpi)". Ed. Arthaud, 1950.

Muntanyes de vidre

2009-12-01T22:19:00.009+01:00

El Duomo dolomític de Buzzati.

"Quin color? Es pot trobar un adjectiu exacte per definir aquest matís, tant diferent de totes les altres muntanyes, que fa estremir l'autor d'aquestes línies cada cop que hi retorna i la reveu, despertant en ell emotius records? No, no existeix aquest adjectiu. Més que un color precís, és una essència, potser una matèria volàtil que de l'alba al capvespre es tenyeix dels reflexes més desconeguts: grisos, argentats, rosats, groguencs, púrpures, violetes, blau cels, sèpies, i no obstant és sempre la mateixa ..."

La Parete.

La muntanya per Buzzati és "el símbol perfecte del repòs suprem". Quins atributs distingeixen bàsicament la muntanya segons Buzzati?

"la verticalitat i la immobilitat".

La muntanya de Buzzati és solitud, silenci, mite, inquietud, misteri, somni, tristesa... i finalment un Buzzati totalment sincer ens diu sobre les muntanyes:

"Em temo que elles no siguin més, també elles, que una il·lusió"

Pot agradar més o menys, però en tot cas, Buzzati mai ens deixarà indiferents.

"Montagnes de verre. Articles et récits (1931-1971)". Éd. Guérin, Chamonix. 2002.

Puig Sobirà de Canalda

2009-11-18T19:51:00.018+01:00

De la rabassuda Serra del Port del Comte se'n desprén cap al sud-oest el també rabassut Puig Sobirà, que domina la Roca de Canalda d'uns dos-cents metres. A la Roca de Canalda s´hi puja fàcilment per un caminet recentment netejat, i per sort sense pintar roques i arbres, que va per la seva cara nord. Un cop a dalt la vista és força penjada sobre la zona.

El caminet segueix pujant fins als Colls i d'aquí un fort pendent ens mena dalt del Puig Sobirà que es presenta com un ample planell amb dues puntes més elevades. La de més a l'est ofereix una bonica vista sobre el Puig de les Morreres i el Tossal de la Creu de Codó amb el fons de muntanyes Berguedanes, avui un xic entelades.

La punta de més a l'oest ens ofereix també una àmplia vista cap a les muntanyes de la Vall del Segre:

Cap al sud la vista queda limitada pel bosc i avui també per les boirines.

De baixada agafo el camí que passa per sota de les parets de la Roca de Canalda, simfonia de roques i colors: Coves dels Moros, Espluga Malera, Ca la Rita ...

Muntanya d'Alpens

2009-11-17T16:13:00.004+01:00

Des de Santa Maria de Matamala surt el PR C-50 que permet enllaçar amb el GR1 al Coll Tallat. A la dreta del coll ens queda el Puig Cornador, màxima elevació de la Muntanya d'Alpens. Deuria ser un bon mirador, però actualment el bosc ha crescut tant que tapa gairebé tota la vista dels voltants, com passa en molts pics de poca alçada. A l'esquerra del coll el GR1 mena a Santa Margarida de Vinyoles. Aquesta ermita va ser reconstruïda al 1854 com a resultat d'un vot popular fet durant l'epidèmia de còlera que afectava Catalunya aquell any i se'n conserva la inscripció damunt de la porta que diu: "La Por de la pesta me ha edificat. 1854".

Santa Margarida de Vinyoles

Inscripció damunt la porta de l'ermita

Gresolet i Cingles de la Bola

2009-10-26T16:53:00.009+01:00

Les cames semblen voler pujar cap a la Jaça dels Prats pel camí que tant bé coneixen, però avui mana el cor i, com no, s'acaba imposant. Així començo la baixada pel dreturer bosc que em mena força ràpidament a Gresolet.

"... en lloch retirat y solitari, reclòs per dretes y aspres montanyes. El tanca a l'O.S.O., el Pedraforca, que´s presenta aplomat, tallat a dret fil, acanalat y aspre, amenaçador, soberch, rublert de bosch en ses baixes cayents, allí ont els negres pins y'ls faigs verdosos troben poch o molt humus ont arrelar-se o esquey ont arrapar llurs arrels." (Cesar August Torras, Bergadá, 1905)

De Gresolet, cap a l'oest per seguir "la clotarada del Collell, que remonta fins n'aquell coll, obert al costat del Pedraforca, coronada de penyals abruptes y llisos de roca y guarnida en son davallant inferior per belles randes de pinosa"

Arribo al Collell, "ampla collada, extesa de pasturatges" i travesso els planells de les Bassotes per enfilar-me cap als Cingles de la Bola, que gaudeixen d'una bonica vista de la cara nord del Pedraforca " ... es presenta com un gegantesch muradal emmartelat, podent-se apreciar detingudament tots els accidents, cims y canals de son pollagó septentrional".

Un no camina mai sol.

El Palau del Vent

2009-09-26T13:52:00.011+01:00

Primeres llums sobre el Castell de Sant Salvador de Verdera. Amb la tramuntana que bufa aquí, bé es podria anomenar el Palau del Vent

Tenim un País petit, però pel qui li agrada la muntanya té l'avantatge que pots dir que vas a mar i en el fons vas a muntanya. Per uns dies la Serra de Verdera m´ha semblat la Serra de Queralt. Les albades són igualment magnífiques i el mar substitueix la Depressió Central.

Des d'aquí dalt es recorda fàcilment els versos de Joan Maragall:

"Si sabessis el mar com és bonic!
Si sabessis la llum de la carena!

...

Salut, noble Empordà!
Salut, palau del vent!"

Les vistes són àmplies, cap al Golf de Roses:

I cap les últimes embranzides del Pirineu amb el monestir de Sant Pere de Rodes als peus:

"Cap a la part del Pirineu,

vora els serrats i arran del mar,

s´obre una plana riallera:

és l´Empordà!"

Simplement caminant

2009-09-18T12:51:00.001+01:00

Començo a caminar a la font. No sé on vaig. Em sembla que aquest bosc em coneix més a mi que jo a ell. El bosc m´ha vist crèixer i jo el veig pràcticament igual que sempre. Deixaré que ell m'indiqui el camí, avui no vull escollir. Quan arribi a un trencall, pensaré en una altra cosa i deixaré que ell decideixi.

És fantàstic caminar sense preocupar-se del camí!

I quin magnífic guia que és el bosc.

Em porta a veure les nuvolades:

M'ofereix els seus fruits secrets:

Dirigeix els meus pasos quan la boira m'embolcalla:

Avui no he fet res més que caminar.

Caminar sense preocupar-me del camí.

Els Grans Guies

2009-09-15T17:10:00.001+01:00

Ben poca cosa sabem d'aquests homes generalment. Ja és molt si recordem el nom d'algun d'ells associat a Russell, Brulle, De Monts o Le Bondidier. Alguns autors en parlen bé, però d'altres fins i tot els tracten d'incultes, bruts o "pesseteros". Però, en general, eren gent que vivia a la muntanya, que la coneixia i l'estimava i que quan va començar el Pirineisme van fer possible la majoria de primeres ascensions als cims dels Pirineus. Aquest llibre ens acosta a conèixer una mica més la seva vida, el seu caràcter. Molt ben il·lustrat amb fotos i postals velles ens trasllada a una epòca irrepetible, com a mínim des del punt de vista de la descoberta i novetat de fer un cim verge. Tracta el període que va del 1787, naixement oficial del Pirineisme amb Ramond, fins al 1918 i crec que només queda curt en la zona tractada ja que bàsicament l'autor parla dels guies de quatre llocs: Luchon, Gavarnie, Cauterets i Eaux-Bonnes.

Una petita anècdota que m´ha agradat i que crec que canvia una mica la visió que se'n podia tenir dels guies, fa referència a François Bernat-Salles (1855-1934):

Aquest guia és famós perquè participà en la primera ascensió del Gaube (1889). Quan ja va ser gran tornà a fer de pastor. Un dia un seu amic se’l trobà cuidant el seu ramat per la Vall d’Ossoue. Era el capvespre, quan el Circ de Gavarnie i la seva neu es tenyeixen d'aquells colors indescriptibles. Amb una mirada melancòlica li digué:

“Vinc aquí per no haver de veure el Circ, perquè veure totes les seves crestes i no poder-hi anar em fa mal al cor”

Estimava la muntanya i perquè la tristesa de no poder-hi pujar no fós massa gran, se n'havia d'allunyar.

Excursions i sensacions pirinenques

2009-09-02T06:37:00.000+01:00

El 1901 es publica un petit llibre "Excursions et sensations pyrénéennes. Cimes Ariégeoises" del vescomte Jean d'Ussel. És una sort que actualment s'hagi reeditat i que sigui fàcil de trobar ja que és un llibre ben escrit i molt interessant. Per una banda parla de l'Alt Arièja, una zona que si actualment encara està força ben conservada i reté una mica el caràcter "salvatge" podem intuïr com devia ser fa 110 anys enrera. Per altra banda, d'Ussel ens fa pensar en Mummery a l'hora d'escalar i en Russell a l´hora d'escriure. Amb això vull dir que intenta conciliar dues formes de veure la muntanya que sovint semblen oposades i que en realitat no ho són. Excursions i Sensacions, Pujar i Sentir, mai una cosa sense l'altra. Llegint aquest llibre segur que trobem aquestes connexions. El paisatge d'algunes zones d'alta muntanya ha canviat molt, però hi ha zones que mantenen el seu caràcter i el paisatge ha canviat ben poc. Sinó mireu les dues fotografies de baix, la de l'esquerra feta per d'Ussel el 1899 des del cim del Peiraforca i mirant al Roc Colom o Pic de Marfaing, que ell mateix en féu la primera ascensió i li donà el nom del seu guia. La de la dreta la vaig fer jo mateix l'agost del 2006. La muntanya no és la immobilitat absoluta, però la suggereix, en certa forma ens atura el temps. Si el pot fer recular ja no ho sé, però amb la nostra forma de veure la muntanya i la natura, sí que podem fer-ho, no es tan difícil. El llibre d'Ussel ens pot donar algunes idees. En certa manera és molt actual.

La Llegenda d'Aracne i Atena

2009-08-16T19:25:00.002+01:00

Una antiga llegenda explica com la més famosa i fabulosa teixidora de Vil·la Alta, Aracne, va ser transformada en aranya i condemnada a viure eternament a les Canals de Sant Miquel.
Aracne va teixir un tapís magnífic on es veia una muntanya en forma de forca i un monestir als seus peus envoltat per un bosc frondós. La gent deia que era el millor tapís que havien vist mai, millor fins i tot que els que teixia Atena, del poble veí de La Cor.
Atena era molt envejosa i deia que el tapís era irreal, imaginari que aquell paisatge fabulós no podia existir. L’envejosa Atena en el mercat del Monestir de la Porta Vella clavà una llança al tapís d’Aracne i el destruí.
Astorada i espantada per tanta malícia, Aracne fugí corrent i pujà fins al coll a l’oest del Saldaguda. Allà va veure un tell i es penjà.
Atena, veient que potser n´havia fet un gra massa, la va seguir fins al coll, però ja no va ser a temps d’evitar la mort d’Aracne. Atena tenia poders per fer-la reviure, però això complicava la seva posició de favorita davant del Senyor de Pic-en-Cel.
Així que va decidir convertir-la en aranya, li semblava una venjança suavitzada, ja que Aracne podria teixir eternament … que, en el fons, era el que millor feia.
Recordà una frase d’un bestseller d’un tal Ovidi, “Les Metamorfosis”, que li anava com anell al dit:

“Viu doncs, però penja, clar que sí, maleïda!
I aquest mateix càstig, perque no estiguis lliure d’inquietud en el futur,

per la teva descendència i pels teus nèts declarat sigui”

La veritat és que no m´havia cregut mai aquesta llegenda, però avui pujant per les humides i fosques Canals de Sant Miquel no me la podia treure del cap …

P.S.: Una altra llegenda diu que Atena en un viatge que féu posteriorment per la zona de Gres-o-Llet s’adonà del terrible error d’haver acusat a Aracne d’inventar-se aquell meravellós tapís i embogida acabà penjant-se també d’un arbre. En aquesta llegenda, però, hi ha versions contradictòries …

Cim d'Estela

2009-08-14T07:34:00.005+01:00

Núvol formant-se. Cim d'Estela, 13 d'agost 2009, 18:45.

"El problema del nostre temps és que el futur ja no és el que era"

Paul Valéry

Llac de Thun

2009-08-13T06:33:00.006+01:00

Llac de Thun vist des del Harder Kulm el 5 de juliol de 2009.

Aquest magnífic i pur llac de l'Oberland Bernès amaga més d'un secret. Els seus sediments soterren més de 9000 tones de diversos materials bèl·lics que Suïssa emmagatzemava davant un possible atac de l'Alemanya Nazi o l'Itàlia Feixista. Van ser llançats el 1964 en aquest llac i en altres grans llacs Suïssos.

Fa uns anys que els pescadors noten deformacions en els aparells reproductors dels peixos i l'altre dia un pescador va trobar una granada de mà enmig de les truites i perques. El llac dóna aigua a unes 700 mil persones, les consequències per la salut? vés tú a saber!

Quan ens n'adonarem que malmetent la Natura ens fem mal a nosaltres mateixos? Formem part d'una xarxa compartida amb els diferents éssers vius i l'entorn, tot està relacionat.

L'ecologia de debò, "ecòleg no ecologista" com deia un dels nostres mestres, no és una opció, és un deure.

La Destructora dels Dies

2009-08-09T07:29:00.007+01:00

Com es juga en aquest joc en el que ens sabem, de bon principi, vençuts?

Això li preguntava al Desert del Carlit i la resposta ha estat del tot pragmàtica.

Aquí guanyar o perdre no té cap sentit, es tracta simplement de jugar.

Així que alça els ulls i camina, camina ...

Caminar amb dignitat és potser la millor resposta.

Roc de l'Esmorzar

2009-07-13T19:31:00.004+01:00

No sé si aquest roc penjat del Pollegó Inferior del Pedraforca té algun altre nom, però per mi és el Roc de l'Esmorzar. M'agrada pujar-hi de bon matí i esmorzar-hi tranquil·lament. L´hora de marxar la marquen els brams de la primera gent que arriba al pollegó bessó: l'Alt, el visitat.

Ahir em vaig estar una bona estona mirant el que era la tartera de Saldes, es pot dir que tot el que ha perdut en pedra i diversió ho ha guanyat en estètica i color. No diuen que sempre cal buscar allò positiu en les coses?

Ah!

i a Prat de Reo, algunes corrioles ...

Les Dents du Midi

2009-07-11T15:27:00.006+01:00

Les Dents du Midi vistes des de la Croix de Culet el dia 28 de Juny de 2009.

Les antigament anomenades Dents de Tsallen són 7 puntes rocoses que dominen la Vall d'Illiez al Valais. La punta de més a l'oest (dreta a la foto), la Haute Cime, és la més alta (3257 metres) i va ser pujada per primer cop el 1784. El 1870 Émile Javelle fa l'ascensió de La Forteresse, la segona punta de l'esquerra.

Dalt de la Croix de Culet hi ha una variació d'un poema de Charles Baudelaire:

Records i Somnis

2009-06-25T13:11:00.003+01:00

Si hagués d’escollir entre records i somnis, segurament escolliria els somnis.
El record sol ser bell, però em sembla que normalment té un regust de melancolia. El somni és bell i té un deix intens de felicitat.

Quan vaig acabar l’Alta Ruta em vaig sentir una mica confús i desorientat. Però com que cada cop crec menys en les casualitats em va caure a les mans un llibre que descriu la TransHimalaienca:

Com més caràcter de difícil tingui un somni molt millor. És òptim quan ens sembla impossible.

Recordo ara Nietzsche: "Val la pena intentar allò que és possible?"

La Roda torna a girar.

Queralt i Castell Berguedà

2009-06-16T07:07:00.005+01:00

a l'albada

retorno a les meves muntanyes,

les de sempre,

les sempre noves.

De Bagà a Castellar de n´Hug

2009-05-24T19:02:00.011+01:00

Surto de Bagà camí del Santuari de Paller i agafo el caminet per darrera el santuari que puja cap al Paller de Dalt. Han netejat el camí i ho han fet molt bé, respectant l'entorn i no fent destrosses innecessàries. Avui se'ls ha de felicitar!
Travesso els planells de Paller, plens de blocs escampats aquí i allà, i remunto cap a la Collada Grossa, on hi comença a tocar el sol.

Del coll cal anar a buscar la Canal Mala, passatge enmig de parets de roca i una espessa vegetació que fan el camí fresc i agradable.

Des del Cap de la Devesa, observo Pedraforca i Cadí i els núvols que comencen a crèixer. Em sembla que amb tres colors en tinc prou avui!

Passo pel Xalet de Coll de Pal i rodejo la muntanya de Puigllançada per petits caminets ramaders. Tinc la sensació que la muntanya és molt més gran que altres cops que hi he pujat. Quan pujem cap a un cim, la muntanya es va fent petita i a dalt de tot, pràcticament no hi ha muntanya sinó aire.

El camí d'avui em permet seguir visualment la ruta que vaig fer la setmana passada.

Després de travessar la pastoral zona de Rus començo a baixar cap a Castellar de n´Hug, abans però passo per les Fonts del Llobregat. Després de 5 hores de no veure ningú, el xoc amb la multitud de turistes que visiten les fonts és brutal.

En resum, una bonica travessa d'uns 22 quilòmetres i unes 5 hores i mitja de camí. És molt panòramica i permet admirar la major part de les muntanyes del Berguedà sense pujar-ne cap. De tant en tant això també va bé, com a mínim reforçem la nostra humilitat davant d'elles.

El Setè Sentit

2009-05-20T17:52:00.006+01:00

Hermann Buhl a l'aresta del Chogolisa (1957), on trobaria la mort.

foto: Kurt Diemberger

Acabo de llegir el llibre "El Setè Sentit" de Kurt Diemberger on, a part de descriure les seves aventures a muntanya, exposa la seva filosofia i forma d'entendre l'alpinisme i l'aventura de la vida.

Descriu el sisè sentit com la intuïció, la raó, la veu interior, el sentit comú ... i el setè sentit com l'impuls i el desig a l'autorealització. Els escolta com dues veus oposades que li parlen en situacions de muntanya on cal escollir: el sisè sentit tendeix a reprimir, a la prudència i el setè és força i motivació a fer allò que un sent, a realitzar-se.

"A quina veu cal escoltar? qui decideix en última instància? Tú, el destí o Déu? Qui és el timoner invisible?"
...
Quants cops ens arrisquem a morir per viure plenament?"

Situacions on és difícil trobar un equilibri entre aquestes dues veus i on la tria significa molt.

Estem en una aresta, s'intueix el cim pròxim, el vent bufa molt fort, el cim ens crida, què fem?

Carena cap al cim (2009)

Un llibre intens, molt recomanable i que fa pensar.

De Guardiola a la Pobla per Brocà

2009-05-17T11:46:00.012+01:00

Hi ha moltes formes d'enllaçar Guardiola de Berguedà i la Pobla de Lillet, però potser una de les més interessants és passant per Sant Marc de Brocà.
El primer tram de camí està ben marcat doncs es tracta del PR-158 i passa primer per Sant Martí de Brocà. Avui sembla que es mostri tímidament entre tanta frondositat.

Un cop travessat el Pla de Castell, el camí s'enlaira fort fins a la bonica talaia de Sant Marc de Brocà: la vall de l'alt Llobregat es mostra superba des d'aquí dalt, com les últimes neus que taquen encara Ensija, Pedraforca i Cadí.

L'ermita de Sant Marc presenta un aspecte deplorable, sense teulada, els murs que comencen a desfer-se i la vegetació que s´hi enfila contenta. Es volen gastar 600 milions per fer una autovia que espatllarà tota la vall i tenen així el patrimoni històric? em costa d'entendre, de veritat.

Baixant per la Baga de Brocà, la frescor del torrent i la suau remor de les fulles tendres dels faigs em fan oblidar l'enfadada.

Passo pel Pla de l'Arca i vaig a buscar la Ruta de l'Ermità que duu cap a Gavarrós, al peu del Puigllançada que d'aquí mostra el seu caràcter més colós.

Cal remuntar cap a Pardinella, important masia amb esglèsia, i arribar al Coll Roig on enllaço amb el GR4 que ve de Coll de Pal.

Passant per Erols i pel Clot del Moro arribo a la Pobla de Lillet.

En total són uns 24 quilòmetres i unes 6 hores de camí, que la veritat és que es fan curtes en un dia com aquest, que sembla que el qui controla el contrast se li ha anat la mà.

Tossa del Pas dels Lladres

2009-05-02T16:25:00.006+01:00

Aquest matí pujant pel Clot de Mantell cap a la Tossa del Pas dels Lladres

M'illumino
d'immenso

Giuseppe Ungaretti

Mattina, Santa Maria La Longa, 26-01-1917

Gràcies al blog d'en Jordi descobreixo aquest poeta italià. M'agrada especialment aquesta poesia senzillament bella.

Souvenirs d'un Alpiniste

2009-04-15T21:28:00.003+01:00

Aquests dies de mal temps he tornat a llegir el magnífic llibre d'Émile Javelle. Retornar a un llibre després d'un temps d'haver-lo llegit sempre fa cert respecte: El llibre és el mateix, el qui el llegeix no. En aquest cas però el resultat ha estat del tot satisfactori i l´he disfrutat plenament.

M'imagino Javelle dalt de la Punta Est de les Dents du Midi pensant:

"Ô misères humaines, ô petitesses du monde, qu'êtes-vous devant un tel tableau, qu'êtes-vous lorsqu'on vous considère du haut de ce pays de lumière, de cette région de pureté."

Pic de la Pala de Jan

2009-04-04T15:05:00.015+01:00

A la carena la neu m´ha explicat com va bufar el vent.

Tant bonic com obrir traça és no deixar-ne ... o fins i tot, més bonic encara.

Això pensava mentre pujava de ben matí per la neu dura de la Vall de Ransol. La vista fixada a la Collada de Jan, segurament un dels colls més ben traçats del Pirineu. Hi ha colls tímids i colls extrovertits. La Collada de Jan és dels segons, només entres a la Vall que ja el veus.

El sol fa el camí invers al meu. Ell baixa, jo pujo. Ell baixa i encara és a dalt, jo pujo. Ell és a baix i a dalt, jo arribo.

Al coll penjo els esquís a la motxilla amb l'intenció de baixar la bonica pala sud. Mentres m'enfonso fins al genolls a la carena, el descens s'esfuma i se l'emporta el vent. Ja veig que he pujat els esquís perque gaudissin de la vista i per seduïr-los, a veure si algun dia em porten per aquesta solitària Coma d'Ósa.

Descens quan les dues agulles del rellotge es magnetitzen i marquen el nord.
A la part baixa la neu tant escalfada comença a sublimar i m'amara el front, el sol és pertot.