Els silencis de la neu


“My tears are like the quiet drift of petals from some magic rose; and all my grief flows from the rift of unremembered skies and snows. I think that if I touched the earth, it would crumble; it is so sad and beautiful, so tremulously like a dream.”

Dylan Thomas (1914-1953)



A mitjanit darrera la finestra amb els peus descalços mirava com queien en silenci fràgils flocs de neu a la tènue llum d'una farola vella de vidres bruts. Els flocs s'apilonaven sobre la petita porta metàl·lica  i sobre el mur de pedra formant una alçada considerable que de moment es mantenia dempeus.
Després de badar llarga estona, de seguir amb atenció algun floc perdut, me'n tornava al llit amb els peus freds. L'endemà aniria a l'escola amb les botes d'aigua vermelles, les de pluja, que la mare em posava quan nevava.
La neu caient silenciosa enmig de la nit era com la neu que cau en els somnis. El silenci de la neu de l'infantesa no era un silenci angoixós ni tampoc un silenci que transmetia cap mena de buidor. El silenci de la neu era una promesa, l'endemà aniria a escola amb les botes vermelles. 

Em va despertar el soroll del vent agitant amb força la tela de la tenda i un repic de puntes de dits. Em feia molta mandra deixar la calidesa de les plumes i sortir a fora per veure el temps. Només va caldre treure el cap uns segons per veure'm ràpidament emblanquinat pels flocs de neu que voleiaven pertot arreu. Feia molt de fred i l'aigua s'havia glaçat fins i tot dins de la tenda. Lentament em vaig preparar per sortir i continuar la travessa que m'havia proposat. Era l'últim dia de la travessa i només em calia travessar un coll per enllaçar amb la vall que em duria sense massa dificultats a les cabanes i als primers murs de pedra del poble.
Arribant al coll la tempesta ja havia perdut gairebé tota la seva força i només dificultava la progressió una espessa boira que s'havia anat instal·lant sobre totes les coses. El silenci de la neu em va sobrevenir amb força. El silenci de la neu, la seva blancor envaïa tot el meu ésser. Em sentia buit i sol. Un calfred em va resseguir tot el cos de dalt a baix.

El dia s'havia llevat magnífic amb un cel blau límpid i un sol d'abril que començava a escalfar. La nevada dels dos dies anteriors havia sigut intensa i tot estava mig colgat per la neu. Avançava amb els esquís amb certa dificultat pel mig del bosc. Tot estava en silenci, embolcallat per una mena de pau i tranquil·litat que suavitzava les coses. Vaig sentir de nou el silenci de la neu, venia amb força i semblava atenuar tota estridència.
Donar sentit al silenci de la neu em semblava una bona sortida, veure en aquest silenci una harmonia i una esperança. El silenci i la blancor de la neu entesos com a camp de possibilitats.

Descobria doncs tres etapes en l'apreciació del silenci. Una primera implica l'innocència de l'infantesa, la mirada positiva i despreocupada. La segona és el silenci com angoixa existencial, com a buidor nihilista que ens atrapa i ens ofega. La tercera i potser definitiva és quan el silenci és allò que ens permet donar sentit a les coses amb llibertat, responsables i conscients.



"And Death shall have no dominion"

Dylan Thomas