L'art per l'art a la Torre Winkler

La Torre Winkler forma part de les Torres del Vajolet dins el grup del Catinaccio o Rosengarten. Un dels accesos a la zona és a través de la bonica Val di Fassa. Pujant des del refugi Preuss cap al refugi Re Alberto és d'on es gaudeix de la millor vista de la Torre Winkler, una esbelta i atrevida agulla que desafia a l'imaginació.

L'escalador italià Alessandro Gogna la defineix molt bé:

"Apareix com una agulla totalment absurda, una estructura que amb una acceleració prepotent destrueix la seva solidaritat rocosa i ascendeix a la profunditat infinita del cel"

En un dia de cel blau intens la torre ben bé sembla voler assolir-lo.

El 17 de setembre de 1887, a divuit anys, l'escalador bavarès Georg Winkler escala en solitari aquesta esbelta agulla de roca. Una escalada extraordinària per l'època, "una audàcia llegendària"(Arturo Tanesini).

Tot i que Winkler tampoc sembla massa impressionat i només escriu una breu nota sobre la seva escalada:
Antonio Berti considera aquesta escalada com la primera feta segons els principis de l'art per l'art aplicats a l'alpinisme segons la definició que va fer Orazio de Falkner. De Falkner distingueix tres fases en l'alpinisme: una primera fase per pujar els cims principals més alts de cada zona que és "l'art per la natura". La segona fase implica pujar cims més baixos però més difícils, el que ell anomena "l'art per la natura i per l'art". I finalment s'arriba a la tercera fase d'escalar una paret per una via bella que correspon a "l'art per l'art".

L'art per l'art privilegia l'estètica i la llibertat d'expressió de l'escalador que busca per sobre de tot la bellesa de l'ascensió. No hi ha cap més motiu ni interès en l'escalada que no sigui la recerca de la bellesa per se.

Baix d'estatura, Winkler mesurava només un metre i mig, però s'entranava molt en gimnàstica. Va fer-se uns peus de gat amb tela de vela i sola de cànem i usava una estructura metàl·lica en forma de tres puntes, com una àncora, que llençava amunt perquè s'enganxés en alguns ressalts o sortints de la roca. Hi tenia lligada una corda i fent un anell podia superar els passos més difícils.

I aquí sorgeix una pregunta:

Va usar Winkler la seva àncora com estrep per pujar a la Torre que porta el seu nom?

Alessandro Gogna creu que no, que va pujar en lliure. Messner creu que sí, que la va usar en la famosa Xemeneia Winkler.

Però?

És realment important? en aquella època el sol fet de gosar escalar en solitari aquella torre era ja tot un desafiament. No podem demanar que en aquella època sorgís el dilema ètic d'escalar lliure o no, no era una qüestió d'aquell temps.

Hi ha certs fets que no són solament fets, sinó que ens atrauen per la seva pròpia concepció, el sol fet de concebre que es pot fer, que és possible. Per a mi no té massa importància si va usar o no l'àncora per escalar la xemeneia, sinó el fet que gosés escalar la torre que mai ningú havia escalat abans. Ara bé, el segon que la repeteix ja cal que aporti alguna cosa nova si vol que sigui un fet remarcable, en una segona ascensió el fet de saber que és possible ja canvia les coses.

Winkler mor el 1988 a la cara oest del Weisshorn endut per una allau, l'equip de rescat només troba una foto seva i un barret al peu de la paret. El seu cos i algunes de les seves pertinences són recuperades de la glacera el 1956, a un quilòmetre del probable lloc de caiguda.

Com altres escaladors que sembla que destacaven per sobre de la mitjana mor molt jove, és potser el preu que cal pagar per gosar massa?



----------------------

Un bon llibre sobre història de l'escalada a les Dolomites i als Alps calcaris orientals i d'on he extret informació és:

"Dolomiti e Calcari di Nordest. 150 anni di vie di roccia", d'Alessandro Gogna, col·lecció I Licheni núm 87, CDA&Vivalda editori, Torino 2007.