El pilar de Rozes, d'Erri de Luca


Hem deixat Cortina d'Ampezzo, molt turística però en un entorn de muntanyes molt boniques. Ahir va estar nevant a muntanya, però avui el matí es presenta radiant mentre pugem cap al Pas de Falzarego. El sol comença a escalfar i fon sense massa dificultat la neu. L'aigua cau per les roques i en ressalta els trams més o menys verticals. Els trams més clars i secs són generalment extraplomats, les gotes d'aigua cauen a terra sense tocar la paret. Els núvols van i vénen, acaronant el cim de la Tofana.

Després de la nevada, el sol fon la neu i mulla la roca de la Tofana de Rozes. A la dreta, el pilar de Rozes.

L'Erri de Luca és un molt bon escriptor italià nascut a Nàpols el 1950 i gran aficionat a l'alpinisme. El 2003 va publicar el llibre "Il contrario di uno" on dedica un text al pilar de Rozes de la Tofana:


En geometria no existeixen cossos d'una única cara, a la muntanya sí. El pilar de Rozes està adossat a l'ampla muralla de la Tofana i només mostra un costat, el sud, dret i aplomat.
L'estiu del 44 dos joves van pensar d'obrir una via d'escalada pel centre de la paret. Els seus companys moríen a la guerra mundial i a la guerra civil, en aquells temps la vida dels joves valia ben poc. Pensaren de donar valor a la seva vida escalant aquell agut triangle gegant. Van completar una obra mestra d'alpinisme, pujaren sense descansar sostres, extraploms, i enfilaren dret cap al cim durant més de cinc-cents metres. Era juliol, jornades llargues de llum. Plantaren claus on les fisures del calcari oferien una invitació al ferro dolç batut pel martell. El conjunt d'aquells cops punteja una escalada que porta el seu nom: Costantini-Apollonio. Si cau una pedra des del cim arriba a terra sense tocar mai la paret.


El magnífic Pilar de Rozes.

Ja havia intentat escalar-la, però a migdia el cel s'havia enfosquit de núvols, el vent s'havia apoderat de les cordes com un campaner, els trons grunyien per algun cim proper avisant-nos que ens afanyéssim. No hi havia temps de sortir per dalt, calia retirar-se ràpidament. La renúncia a muntanya és un acte d'humilitat, i per tant, difícil. En la cordada de dues persones, fins i tot si aquestes estan d'acord, sempre n´hi ha un que encaixa menys bé la retirada, que hagués volgut arriscar una mica més. És trist haver de rapelar i descendir dels sostres que s'havien pujat una mica abans, seguint l'estil d'escalar lliure, només usant les preses de la roca, sense claus.

Et distreus amb els llamps. Expandeixen a cegues arrels a l'aire, per l'atracció de la Terra, i piquen a les parets a la recerca de l'ànima de ferro de les muntanyes. Alguna cosa, una petita descàrrega els crida i els objectes comencen a emetre llums boges. Qui durant l'escalada porta l'acer dels mosquetons és una cuca de llum. A vegades és suficient l'impuls de l'aire d'una descàrrega propera per arrencar de la paret a una cordada. Un altre any serà, ets dius, mentre que el pilar es converteix en una galeta amarada d'aigua, i de sec només resta la idea de tornar-hi. Després s'arriba al refugi i es mastega en silenci entre famílies de vacances que no paren de xerrar sobre el temporal.

I així vaig tornar una albada, tres anys després, amb una noia àgil i ràpida. Està enfadada perquè no porto casc. El seu se'l col·loca bé al cap, un barret vermell que em donarà alegria, en veure que puja. "Si et trenques aquest cap buit, allà et deixo", diu abans de marxar, mentre jo m'estic lligant el nus a la cintura anomenat as de guia pels mariners. Li responc: "sé que pots plantar un nòvio a les escales de l'altar, però el ximple company d'escalada amb un forat al cap, aquest no". "No hi comptis", diu, "canvi i fora".

És una sortida de sol càlida, de cel clar, però del fons de la vall s'eleven boires. Escalo quaranta metres de la fissura d'atac, sóc una mica lent, arribo a la reunió, miro al meu voltant i no veig res, estic dins del núvol. El pilar s'omple d'aire que mulla. Sota els meus peus una esquerda de llum sobre la grava: serà així durant tota l'escalada.

Faig tres tibades a la corda per avisar-la que ja pot començar l'escalada. A les muntanyes intento no fer soroll, de no comunicar-me a crits amb el company de cordada. M'agrada passar de puntetes i amb les puntes dels dits, callat, perquè a la paret sóc un cos estrany a la matèria. Per a mi és una criatura gegantesca i jo una de les seves puces que viatja amagada. No uso pitons, no per respecte al medi ambient, sinó perquè no s'adoni de la meva presència. Utilitzo els que ja estan a la paret. Mai la domesticaré, mai m'arriscaré a intimidar amb ella. L'escalo només per la seva bellesa. La noia puja àgil, de la fissura sobresurt la rosella vermella del seu casc.

Continuo, vaig ràpid en els punts que recordo, el núvol dóna pes al meu alè, protegeix el meu silenci. Del fons de la vall no surt el mínim soroll.

A cada reunió intercanviem ràpidament el material, no parlem, continuo l'escalada tan bon punt està disposada a donar-me corda. A pocs metres ja no em veu, confiant a les puntes dels dits l'intel·ligència per assegurar-me correctament. Sense adonar-me de la distància recorreguda, surto a la terrassa de la primera cornisa. Sobre el cap hi ha una sèrie de sostres que ens barren el pas. Ens mirem, a partir d'ara va d'extraploms, ens caldrà bufar fort. Em moc, m'adhereixo a la roca fregant-la, m'agafo fort en una escata groga que em condueix sota el primer sostre. Sobresurt un parell de metres, passo la corda pels mosquetons, em recullo a sota, m'allunyo del recolzament dels peus, agafo la vora del sostre, una fissura que el divideix, planto el taló al costat del palmell de la mà, supero el sostre, m'aturo.

És el seu torn. No li agraden els trams extraplomats, sento que es queixa perquè no pot treure un mosquetó, i després esbufega fort, veig la seva mà que surt de sota del sostre a la recerca de la presa, li dic deu a la dreta, l'agafa, hi acobla l'altra mà, aguanta fort i tira, veig el vermell que s'acara al sostre, un peu que vacil·la i després troba la presa i en un instant està al meu costat, sense haver-se arrepenjat a la corda ni una mica. Em fa vergonya dir-li que ho ha fet molt bé perquè és com dir que jo també ho he fet bé i no obstant estem només una mica per sobre del nivell, només el just. "Bé em podries dir que sóc bona" protesta, jo romanc callat, faig un moviment per mirar cap amunt, al següent sostre que ens espera. Hem vingut per això, ens esforcem i passem.

Estem a la meitat de la paret sota l'extraplom anomenat llom de mula. El núvol és espès, no sabem quin temps està fent fora d'ell. Mirem: sortim. En l'argot significa: cap al cim, de dret, continua l'escalada. Comptem que el nostre núvol es mantingui així i que no es desfaci en pluja i banyi la roca i la corda.
Som dos: en una paret és molt més que el doble d'un.

Ataco les vèrtebres de la zona sacra de la mula, esbufego per les preses relliscoses, passo la corda per tots els llocs que m'ofereix la via, també a una falca de fusta que està allà des de fa cinquanta anys. Supero les dificultats, ella segueix, cada cop més àgil. Fora de la secció de sostres escala amb més seguretat. Es reuneix amb mi. Estem en una xemeneia fissurada de la que no en veiem el final, recta i estreta. Segueixo allunyant-me del seu cap, el nostre dos s'allarga de nou per dibuixar un arc de corda entre nosaltres: som una bèstia que llisca, es retreu, s'entortolliga al voltant d'un ancoratge i després llisca cap amunt. A la part superior de la xemeneia perd un recolzament, un peu li rellisca, s'aguanta sobre l'altre, nerviosa, se li escapa de dir, "aguanta",  l'asseguro ben tibada, però no cal, encara que en aquesta ocasió s'ha ajudat de la corda, es recupera ella sola.

Arribem just a sobre d'on la paret s'inclina i la línia d'ascens és menys evident. El núvol envaeix el pilar,  anem una mica a les palpentes, trobo algun rastre, consumeixo tota la longitud de corda que ens separa, uns cinquanta metres, m'adono que ja no puc allunyar-me més, m'aturo en un ressalt. Del núvol cau un lleuger plugim que es fica als ulls, veig el seu punt vermell que arriba brillant, sortint d'un fons gris de vapor i pedra. Ens mirem amb les cares plenes de gotes d'aigua. Estem gairebé al cim, però no el podem veure encara. Som dos, el contrari d'un i de la seva pròpia solitud.

La corda s'amuntega sobre els peus, s'apropa i li miro el nus a la cintura. No és per comprovar si està ben fet, sinó per constatar la nostra aliança de corda. "Què estàs mirant?" Em diu ella. "Mirava el teu nus". Comprova si el té ben fet, "Està bé, oi? Puc saber què caram estàs pensant?". "En el número dos", li dic.
"Bé, quan arribis als tres, em fas un xiulet", exclama per dir alguna cosa.

"Per ara faig amb el dos," li dic acceptant la broma i segueixo escalant pel llom del pilar. Aquest acaba per sobre nostre després d'un salt de roca, miro al meu voltant i no hi ha res més, s´ha acabat la paret, llest!. Hi ha marques a la roca que indiquen el descens. Ella també arriba, hem sortit realment al cim, no hi ha res més, s'asseu, treiem el pa, el formatge, un ganivet, és hora de menjar, llavors el núvol, cansat de nosaltres,  descarrega una calamarsada. El xàfec pica sobre el meu crani sense la protecció del casc i aquest és el càstig de broma pel meu oblit. Pleguem les cordes, despleguem la taula com dos cambrers, ens traiem els peus de gat i ens calcem les botes per baixar. Bromegem per la calamarsa que cau com grapats d'arròs escampats fora d'una esglèsia quan hi ha un casament, anem avall sense mirar enrere, estranyats després d'haver pogut acariciar la pedra per ben just, amb la boca sempre ben aprop de besar-la.

Tots els nostres passos han seguit un desig. Per complir-lo hem hagut de posar-hi els peus a sobre i trepitjar-lo.


(traducció pròpia de "Il pilastro di Rozes" d'Erri de Luca, text del Llibre "Il contrario di uno", Feltrinelli Editore, Milano 2003). (negreta meva).