Malenconioses Pale di San Martino


No sempre la muntanya ens ofereix bells panorames i magnífiques vistes. 
Alguns cops, després de l'esforç, arribem al cim i allà només ens espera l'ocell negre i el  cel gris.
La boira espessa ens assalta a estones.

Una sensació de fred ens envaeix tot el cos quan deixem la motxilla i l'aire ens toca l'esquena mullada.

Les muntanyes es veuen tristes, no transmeten la força dels grans dies.

Ens sentim una mica decebuts.


És que encara no hem entès que la victòria és una ficció? 

un divertiment temporal?

Baixem de la muntanya amb les cames cansades, haurà estat el nostre esforç inútil?
haurà tingut un sentit?

I els arbres ploren mentre tornem.

----------------------------

Viatjar amb Buzzati té aquests alts i baixos, en un dels seus escrits titulat "massimo simbolo della suprema quiete" escriu:

Podem deduir que el sentiment de la muntanya és essencialment trist?
Verdaderament és així.

També té un escrit dedicat a les Pale di San Martino, un text on demostra que la muntanya no és solament una realitat física, sinó una actitud psicològica i vivencial:


Oh Pales de San Martino, o vella, o pàtria! Remunto la vall amb el cotxe i us miro, la meva joventut és allà dalt.
I ara ja no en resta res de res.
Havia cregut deixar alguna cosa de mi en aquestes roques tan valentes, sòlides i honestes, amb petites preses precioses en els punts justos, havia cregut deixar escrit alguna cosa de mi per sempre, i pel contrari, passo per sota amb el cotxe i us miro i penso que no tornaré, mai més tornaré a les vostres parets, encara que al principi de cada estiu faig propostes descabellades de reconquesta.
El camí de la Rosetta! On- encara no tenia vint anys - vaig trobar-me davant dels nassos un trosset de matèria cerebral de colors delicats.
La meva motxilla que vola i cau per l´horrible paret glaçada del Cimone!
El guia alpí que em diu "Em sap greu, no ho crec pas, impossible" quan encara joves, Sandro Bartoli i jo mateix, intentem la xemeneia Winkler de la Madonna, ah!
I Gabriele Franceschini, guia, amic, esperit de la terra, que al mig de la Schleierkante, al dors del desmesurat esperó, recita una de les seves poesies: "vaguen per boscos, seuen a les roques, volen per ribes i senders ombrejats".
Impossible.
No tornarà a passar mai més.
Allà dalt, de mi, no en queda res.
No és que estigui cansat, o malalt, o vell, no parlo d'això.
Sempre a peu com llavors, cal remarcar-ho? encara que han passat set-cents anys.
Sou vosaltres, Pale, que ja no sou les mateixes.
Fa uns anys que heu canviat. Perquè?
Perquè heu esdevingut tan grans i altes, perquè costeu tant d'escalar ara? Perquè us heu tornat tan verticals, verdaderament fins a l'absurditat!, que quan un avui fa l'aproximació es queda sense alè? Qui pot avui desitjar seriament d'escalar-vos, si no és un boig?
Perquè heu esdevingut tan fràgils, fins i tot el Campanile Pradidali que una vegada era tot de vidre? Fins i tot la Torre de Valgrande que un cop era tota de ferro? Fins i tot la "Est" del Sass Maor que en els vells temps d'il·lusions somiejava estúpidament d'escalar? Perquè heu esdevingut tan podrides que només de tocar-vos us enfonseu amb horribles sorolls i esllavissades de pedra, i feu venir por?
Ja n´hi ha prou!
Ja no sou les mateixes d'abans, ja no m'encanteu, adéu, adéu, marxo amb cotxe de la vall tristament.

(Traducció pròpia de "O Pale di San Martino" de Dino Buzzati, 1966)