La Marmolada ja és meva



La tarda es presenta fresca, les nuvolades no han crescut suficientment per acabar en tempesta i la llum càlida realça amb força la muntanya, la Reina de les Dolomites.

Enfilo des del poblet de Penìa el costerut camí que porta cap al refugi de Vièl dal Pan, niu d'àligues davant la muntanya més alta de les Dolomites. Segueixo fins al Sas da Ciapel, un  promontori rocós amb magnífica panoràmica de la zona.

Miro la Marmolada i  intento imaginar que no hi ha remuntadors, que no hi ha un refugi al cim, que la roca no està plena de ferros ...

La neu, el glaç, la roca, els núvols i sempre el vent em parlen, m'expliquen.

La muntanya em parla, m'emociona, em fa sentir lliure i bé.

La Marmolada ja és meva, la guardo dins meu.