Salvatgia interior

Serra del Cadí des del Moixeró, Berguedà. 1 de novembre de 2012.

Reivindico una salvatgia interior.

Seria pretensiós creure que a poques hores de la civilització un ja es troba en la Salvatgia. Tanmateix, res m'impedeix de sentir-la i viure-la com un sentiment interior i personal.

Segueixo petjades d'isard en la neu fresca, vora la carena. El vent fred em mossega la cara i tinc la ment balba de fred. El Cadí brilla de neu nova. El cel és clar, transparent.

Sento que pertanyo a una realitat més gran i que jo només en sóc una part ínfima. La muntanya s'alça davant meu, em sobrepassa, m'excedeix.

Em deixo excedir, em deixo sobrepassar.

Ara vaig una mica més enllà.

Ara començo a no-ésser (un jo).


Ara sóc muntanya.