De bivac



Endevino que s'acosta l´hora d'anar a dormir perquè les truites cada cop salten amb menys freqüència sobre les aigües tranquil·les de l'estany de Colatx. El sol ja fa estona que s´ha amagat darrera el Cap de l'Estany i els mosquits no paren de voleiar vora l'aigua, alguns hi cauen i són ràpidament engolits pels peixos.

Avui he pujat a l'estany de Colatx des de la petita població d'Aulòs. Una excursió llarga i magnífica, sortint de peu de vall on tot és aigua, arbres i ufanosa vegetació. Les falgueres m´han mullat els pantalons de rosada, però el vent del port de Turguilha me'ls ha assecat amb facilitat.


Aquí tot és senzill, aquí tot és simple.


M´he preparat el llit sobre l´herba, vora l'estany, i he construït un muret amb quatre rocs que aturaran l'aire fred de la matinada.


Avui podré veure les estrelles, i algunes llàgrimes de llum en l'immensitat del cel.
Quan ja és gairebé fosc del tot passa un ocell a vol ras, molt pròxim, tot cantant fort. S'atura a l'altra riba de l'estany.
Una granota rauca una mica i calla.
Després ve la nit, normalment silenciosa, només a estones es senten unes lleus murmuracions desconegudes, misterioses.

Nit de bivac.
Nit lenta, plena de misteris,
amb els ulls ben oberts.

Estremiments d'estrella
frisen l'aire.

Silencis llunyans i
murmuris de llum.


ens podrem nodrir encara
de la llet d'Hera?

Nit de bivac.
Nit lenta, plena de misteris.

Lenta, lenta i suau, i fresca, passa la nit.
I torna la claror a les muntanyes del meu davant, que es tenyeixen de magnífics colors rosats.
Abans de clarejar del tot, passa un ocell a vol rasant, cantant fort i se'n va muntanya avall. Em quedo una estona preguntant-me si és el mateix ocell d'ahir a la nit i si això pot tenir un significat amagat. No ho sé.

He dormit poc, sempre hi ha algun forat inadvertit enmig de l'herba que se t'acaba clavant als malucs i no et deixa acabar de dormir de forma còmode. Tot i no dormir massa, em llevo ple d'energia, sóc feliç i sento poc el cansament acumulat d'ahir.

M'enfilo entre miralls d'estanys cap al Pic Roig i després baixo a l'estret port d'Aulòs. Una grimpada senzilla em duu a dalt del Pic de Guiló on observant les muntanyes que m'envolten em menjo una poma i sorprenentment té el mateix gust d'abans (és la mateixa poma que em menjo a casa).


 Aquí tot és senzill, aquí tot és simple.



Les ombres són encara allargades i la vall d'Ars resta tota a l'ombra. Baixo altre cop al Port d'Aulòs i començo un dret descens enmig de rocs on neix d'una petita deu el riu d'Ars.
La part alta de la llarga vall d'Ars és una meravella per la tranquil·litat que s´hi respira i el camí que la ressegueix és realment poc fressat. S'experimenta un gran contrast quan s'arriba a la Cascada d'Ars, on una munió de gent puja a veure una de les cascades més famoses del pirineu francès.


Després de molts bonjours agafo la desviació del GR10 i seguint sempre de prop el curs del riu baixo fins a Aulòs.