Horitzons

Diria que és gairebé impossible per una persona més o menys conscient de no veure's influïda pel seu zeitgest, és a dir per l'esperit del temps que li toca viure, per l'entorn cultural, econòmic, polític i espiritual del moment.

Aquest matí, caminant per les ossades morrèniques de velles glaceres de terres que fóren nostres i després lliurades al veí del nord per l'ineptitud de la cort de Felip IV, he pensat en el meu petit país.

Què són tres-cents anys de la seva deslleial companyonia, i de la nostra submissió a un estat que només vol ofegar-nos, davant l'immens temps geològic? és que no hi ha victòries lentes? és que el terreny on camino no era tot pedra?

Les pedres encara hi són, són del granit de la serralada axial pirinenca i costarà fer-les desaparèixer, però també hi ha herba verda, fresca i nova. I els arbres fan créixer boscos on s'amaguen esperances.


Àmplies pastures renovades cada any
i tots els horitzons possibles.
I els cims, amb la neu fonent-se amb rapidesa.
I el soroll de l'aigua freda dels torrents.

Sabrem alçar-nos i cridar amb alta veu que veiem un camí practicable entre la malesa i amb pas ferm seguir-lo?


Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora,
que tot està per fer i tot és possible.



Miquel Martí i Pol