Gris i blanc




Abandono la cabana solitària enmig d'un mar de boira grisa, la deixo plorant llàgrimes de neu fosa que cauen de la teulada i fonen més neu a terra. M'envaeix una lleugera sensació de tristesa. No per un suposat fracàs, no per no haver aconseguit avui arribar al cim, no per sentir-me vençut pel gris del cel que m´ha embolcallat pertot. És una sensació empàtica de tristesa per la neu que és atacada per la gola grisa i humida de la boira. La preciosa neu, aquella mateixa que al matí oferia roses als primers raigs de llum, ara esdevé grisa i perd aquella lleugeresa de les matinades gèlides, aquell caràcter aeri de les carenes ventades i es transforma en aigua que lentament sadolla una terra cansada de fred i àvida de vida. Ben mirat, no hauria de sentir-me trist, la neu torna a la mar, el seu port d'origen i el cicle recomença. Serà alçada altre cop cap als núvols, es prenyarà de silenci i lleugera caurà altre cop suaument sobre la terra expectant.

En un tombant del camí, just abans de deixar de veure la cabana, ara petita, les branques dels arbres mogudes per un vent més fred que s´ha girat de cop, entonen sons coneguts: 

Abandones la cabana entre la boira,
la deixes plorant llàgrimes de neu.

Avui t´ha vençut el gris del cel,
la neu, ella, et pot vèncer sempre.

Tornaràs un dia de cel blau intens
i la neu et farà oblidar el perquè.

El vent mica en mica va guanyant força i fa escalar la boira pels vessants de la muntanya. Comencen a caure petits flocs de neu, lleugers, volàtils, fràgils, que ressalten damunt els troncs foscos i humits del bosc.

Abandono la muntanya i m'acull el camí vorejat de murs de pedra seca i una borda de pedra fosca que em diu que alguna cosa s'ha acabat.

Sí, com la neu, caldrà recomençar.