A la muntanya


La muntanya o el mar, tant se val, ens atrauen i no sabem ben bé perquè.

No és l'indiferència que mostren vers nosaltres allò que ens atrau?

O és l'immensitat?

On rau el seu poder,

En el seu silenci o en la seva pregona veu? 

--------------------------

ALGÚ M’HA CRIDAT

Jo no sóc més que un arbre que s’allunyà del bosc,
cridat per una veu de mar fonda.
Sol, prop la mar, he consagrat les meves fulles als vents
de més enllà de la riba.
Ja les meves arrels no saben enfondir en la terra i servar-me,
i pel fullatge bec solitud.
És per això que vago sempre
sota el silenci de les constel.lacions
d’aquestes altes nits de fabulosa riquesa.
Però de cop s’il.luminen les nits
amb paraules com flames,
torna la veu, la veu, nocturna sempre, del mar,
cridant-me sols, cridant-me.
He posseït els camps, la brasa de la tarda, 
mes ara sóc orella i pas insomnes. 

Joan Vinyoli