Fosques solituds

 


Em veig sovint per fosques solituds,
Entre feixes i masos ja vençuts,
Pregones baumes, senderols perduts,
I gorgs pregons que m'aturen, astuts.

I dic: On só? Per quina terra vella
La busco sempre, només a ella,
Tan aprop com sembla, i parella.
Deleges foll? Vers quina meravella

Sol, sóc etern. M'és present el paisatge:
Roques, boscos, torrents ... res m'és estrany:
Jo m'hi sent nat; i en desert sense estany
 
O en tuc de neu, jo retrob el paratge 
On la intuí un dia, amb afany,
Per heure'm tot. O del diable engany.

(J.V. Foix)
(lluís. Amb tot el respecte per l'original i demanant disculpes a l'autor, superant la por al ridícul, afavorint l'espontaneïtat i el pensament directe. Amb estima.)