La paret, de Dino Buzzati

Dino Buzzati sota una paret dolomítica, el setembre de 1929.

Encara no havia clarejat quan sortírem, el vell Stratzinger, guia alpí i excel·lent amic, el meu germà Adrià i jo per escalar la paret sud-est de l'Ota Muragl situat als Alps Onírics. Com és característic dels cims d'aquest massís, la paret és una gegantesca muralla de gel, roca, sorra, terra, vegetació i incrustacions artificials.
Quan sortírem del refugi plovisquejava i grans nuvolades allargades tapaven totalment les muntanyes. Confesso que me'n vaig alegrar perquè fins i tot el més obstinat dels alpinistes s'alegra, en un primer moment, quan el temps li impedeix desafiar el perill, encara que després plori amargues llàgrimes per l'ocasió perduda.
Tanmateix Stratzinger va dir:"Tenim sort, avui farà un dia magnífic".
Immediatament les nuvolades es dissolgueren i només va quedar un lleuger vel argentat de neu pols darrera el qual s'endevinava el cel violat i la impressionant paret de l'Ota Muragl, ja inundada pel sol.
Ens encordàrem i començàrem l'ascensió d'una inclinada canal de gel pur, tot i això, els grampons es clavaven com si el gel fos mantega. A ambdós costats, a les dues parets de roca que delimitaven la canal, portes i finestres s'obrien i es tancaven, mentre les mestresses de casa atrafegades anaven netejant, donant brillantor i endreçant.
Passant tan aprop d'elles ens havien de veure per força, però no semblaven immutar-se.
Tota la resta de la paret estava plena de gent que escrivia en petites oficines, llegia, treballava, però sobretot hi havia molta gent parlant al cafè situat en unes cornises i en algunes coves.
En un punt de l'escalada ens vam trobar amb un mur perillossíssim fet de pedres soltes només aguantades per herba i arrels. Semblava que tot anés a caure. Stratzinger va proposar de girar cua. Els dos germans vam insistir a continuar i llavors ell digué que era millor desencordar-se. Ja que, si un queia, els altres dos no podrien de cap manera alliberar-se de la corda i serien arrossegats fatalment cap a l'abisme.
Poc després Stratzinger i el meu germà van desaparèixer darrera d'un ressalt rocós. Jo m'aferrava precàriament a una pedra, només retinguda per alguns filaments vegetals, que es balancejava d'una manera espantosa. A tres metres de distància, en una cavitat de la paret, un bon grup de gent estava prenent l'aperitiu.
Abans que la pedra es desprengués i m'arrossegués cap a l'abisme, amb un salt desesperat vaig aconseguir aferrar-me a un bastidor metàl·lic que sobresortia com una mènsula de la roca, potser per aguantar un tendal.
"Àgil, per la seva edat!", va comentar un jove somrient que va aparèixer d'una gruta de la paret.
Aferrat amb les mans al bastidor de ferro, el cos suspès en el buit, vaig intentar de remuntar amb totes les meves forces. Sota meu, la pedra continuà rebotant en les profundes entranyes de l'abisme.
Malauradament, amb el meu pes, la barra de ferro va començar a moure's, cedint. Estava clar que es trencaria. No els hauria costat res, a aquella gent que prenia l'aperitiu, d'oferir-me una mà salvadora.
Però, ara, ells m'ignoraven completament.
Quan vaig començar a caure, dins el silenci sagrat de la muntanya, vaig poder escoltar que discutien sobre el Vietnam, el campionat de futbol i el festival de la cançó.
 

(Traducció pròpia de “Le notti difficili – Solitudini – La parete” de Dino Buzzati, 1971)