El Santuari d'Ettore Zapparoli


"A piè del monte la cui neve è rosa
in sul mattino candido e vermiglio,
lucida, fresca, lieve, armoniosa,
traversa un'acqua che ha nome del giglio"
Giosuè Carducci

El Monte Rosa i Macugnaga, oli de Federico Ashton, 1887.
9 de setembre de 2007, morrena de la Glacera de Belvedere, Monte Rosa
Entremig dels rocs i el glaç apareix un dit congelat, uns quants ossos, restes d'un jersei verd i una camisa de color d'arena, trossos d'una jaqueta, un mosquetó oval i un mocador finament brodat.

... un mocador finament brodat ...

Desembre de 2007, Laboratori de Genètica de Bolonya
L'anàlisi i la comparació de l'ADN extret de les restes trobades amb l'ADN de familiars confirmen la sospita, les restes pertanyen a:

Ettore Zapparoli, alpinista, escriptor, poeta i músic. Va nèixer a Màntua a la regió de Llombardia el 1899, va participar com a voluntari a la Gran Guerra i se l'ha definit com l'últim alpinista romàntic en el sentit estricte del terme: anhel de llibertat individual, malenconia, angoixa existencial, gran sensibilitat, amor pel risc i heroisme. Va escriure un parell de llibres: el 1936 Blu Nord i el 1949 Il silenzio ha le mani aperte.  Va escriure també poesia i va composar música. Gran amant de solitàries a la cara est del Monte Rosa, que considerava el seu santuari. El 1929 fa una ascensió solitària a la canal Marinelli i surt directament a la Punta Dufour. El 1934 obre en solitari una via directa al coll Gnifetti pel "crestone innominato", que posterirment a la seva mort serà anomenat Crestone Zapparoli. El 1937 escala també en solitari la "Cresta del Poeta" a la Nordend que dedica al seu amic Guido Rey i el 1948 obre el "Canalone della solitudine" també a la cara est del Nordend. El 18 d'Agost de 1951 troba la mort en un intent d'ascensió a la mateixa cara est del Monte Rosa. La seva desaparició resta envoltada de misteri i de diverses hipòtesis, que engrandeixen una mica el mite, fins que 56 anys després la glacera de Belvedere arrossega les restes del seu cos uns 3 quilòmetres, fins a la morrena.


A la seva mort el seu amic Dino Buzzati va escriure un bell text recordant-lo:


Encara que mai he estat allà, el veig sortir al clar de lluna del refugi Marinelli i marxar cap a les roques i després sobre la neu fosforecent, tric tric, es sent el soroll cadenciós del seu piolet a les pedres, tric tric, cada cop més llunyà i després ve el silenci, només es veu l'ombra de la seva esvelta silueta sobre el glaç, dreta, ben viva, potser una mica massa romàntica, amb l'elegància austera d'aquell que parteix per l'eternitat.
(...)
... el vent, les roques, les neus, les aigües i els gels toquen les simfonies que ell voldria haver escrit. I el veig allà encara, manejant el seu piolet, terriblement desproveït de tot i sol, molt petit, un infant dins la misteriosa immensitat del santuari.

----------------------------------------------------------------------

El Club Alpino Italiano ha publicat un llibre bellíssim sobre la vida i l'obra (amb algun text inèdit) d'Ettore Zapparoli.
"Alpinismo Solitario", Alessandro Giorgetta & Dante Colli, CAI, 2011.

(el text complet de Buzzati sobre Zapparoli el podeu trobar aquí en castellà)