Downs and ups

La muntanya resta tapada per núvols fets de vents humits. M'enfonso, doncs, de nou, cap a l'abisme. Cap aquest abisme, Vilamala, muntanya inversa, feta de muntanyes de veritat que ja no són. Deixant enrere el soroll de la carretera, el silenci m'envaeix. Un silenci fet de presències pertot. Les roques miren, parlen, criden, expressen, escolten ...






I un petit ratolí que surt del cau, enmig del llit del torrent. Em mira i es torna a amagar.
Jo quiet.
Torna a sortir, em mira i ara és queda parat una bona estona. Aprofito per fer-li una foto.


- Ei, petitó, que hi fas aquí, no veus que això pot ser perillós.

Segueixo pel fons del torrent admirant el pacient treball de l'aigua i del temps. La pedra em mostra les transparències del temps.



Un soroll, un estrèpit que trenca sobtadament la tranquil·litat del lloc. Una pedra que han tirat les cabres que pasturen un tros més amunt. Ha caigut ben aprop meu i no és petita.

(- Ei, petitó, que hi fas aquí, no veus que això pot ser perillós.)
Qui ho ha dit, això?

Li he dit a la dona: "a la tarda, quan plegui de treballar aniré a fer una passejada.". Però, allò, eren només paraules.

I ara m'escapo, deixo enrere la humitat i la foscor, i les pedres relliscoses.
I segueixo, passat l'Hostal del Vent, per aquests alts paratges. La llum tranquil·la del captard i un vent fresc desperten la muntanya.

Imatge pura de l'exaltació.



I no desitjo estar allà dalt.
Avui, en tinc prou caminant aquí.