Pass'Aran (IV)

Ja se sap, el bon temps no dura per sempre i avui el dia es presenta força tapat. La boira va pujant a batzegades del fons de la vall i els núvols són força amenaçadors. Malgrat tot, un grup d'excursionistes catalans es preparen per pujar al Valier. Tot i haver-hi pujat, tindria ganes de repetir l'ascensió del Senyor de l'Arièja, però el temps insegur i, cal dir-ho, el cansament acumulat dels dies anteriors al final em fan desisitir. Enfilo cap al pròxim coll de Pécouch i entro en un desert de granit, on el pas del temps es fa visible en forma de dibuixos modelats a la roca.
Baixo després fins la bonica raconada de l'Estany de Milouga amb el reflex del Valier en les seves tranquil·les aigües. Hi ha molt silenci i un pescador em saluda aixecant el braç sense dir res. Jo faig el mateix.

Segueixo per una bonica zona de pastures on peixen els ramats. Un gros Patou, els grans gossos guardes dels ramats, em ve de seguida a recordar que no m'atreveixi a tocar ni una bèstia del seu ramat. Confiant en què definitivament la boira marxi, decideixo enfilar cap al Montgarié, que es veu al fons de la Prada.
Però la boira és més ràpida que jo i quan arribo al cim ha envaït de nou la zona, tot i això, resto una bona estona veient com pasturen els ramats i m'envaeix una sensació intensa de tranquil·litat.
Baixant cap al fons de la Vall del Ribérot entro en un magnífic i molt humit bosc típic d'aquest vessant del pirineu, la molsa que recobreix gairebé totes les pedres del camí i el soroll de l'aigua del torrent m'acompanyen fins a la comfortable Maison du Valier.
La Maison du Valier està gestionada per l'Annie i el Bernard. En Bernard havia sigut l'anterior guarda del refugi dels Estanhous i li encanta la cuina. Em comenta que "en un refugi cuinar és com fer bricolatge, t´has d'espavilar com pots! Aquí tinc més possibilitats creatives."
Sens dubte, el bon sopar que ens ofereix no el desmenteix gens ni mica.

Continua i acaba ...