Pass'Aran ( i V)

L'última etapa de la travessa segueix íntegrament el GR10 i no presenta cap problema d'orientació, el què avui és un gran avantatge ja que la boira és molt espessa. Sé que he arribat al Coll de la Cabana del Clot del Llac per la senyalització i una vaca que sembla esperar-me o intentar endevinar que hi faig per aquí.
Del coll cal fer un gran descens fins al fons de la Vall d'Òrla, que avui l'anomenaria la mare de la boira.
El pas per aquests boscos tan ufanosos amb aquesta boira i sense veure gaire més enllà dels peus fan que la caminada s'interioritzi i començo a pensar en la narració sobre l'ós que ens explicava l'altre dia l'Stéphane del refugi dels Estanhous.
Vaig caminant pas a pas pel bosc quan de sobte sento uns sorolls, em giro i m'enduc un gran ensurt.
Però no, no és l'ós, és un atleta de la zona que puja corrent cap al Malh de Bolard per entrenar-se, ens saludem i li dic que em pensava que era l'ós. Ell es fa un fart de riure i continua cap amunt.
Enormes camps de falgueres altes fins a la cintura em deixen ben molls els pantalons, però en certa manera et sents ben agraït que et deixin un pas entre aquesta verdor.
El segon coll de la jornada no difereix gaire del primer a no ser perquè aquí no m'espera cap vaca.
De nou sembla repetir-se el guió, fort descens ara cap a la Vall alta del Lez (Birós) i Eylie. Prop del fons de la vall el sol acaba guanyant a la boira, m'asseca els pantalons i la camiseta mullada, desapareix el cansament de cinc dies intensos (ja sortirà en un altre moment, més endavant!).

Els camps i els arbres somriuen.
Jo també.