He baixat pel camí entre el bosc i l´he vist. Ha aguantat mesos sota l'aigua, fidel.
Em passa a l'altra riba i entro a les Canals de Sant Miquel. La humitat m'abraça. La sento pertot. Al terra, a les fulles, a les roques i a les molses. En mi.
La Humitat.
S'olora.
Es veu.
Intento passejar pel bosc sense fer el mínim soroll. M'és impossible. Passejar sense fer soroll, aquest seria el meu desig, el meu somni.
Sí, puc parar-me, és veritat. Però llavors sento els batecs del cor, sento com l'aire entra per les narius, sento com m'infla els pulmons.
Faig soroll, és inevitable.
Els arbres, les fulles, el vent, l'aigua i els ocells també en fan.
Així, quan jo deixi de fer soroll, quedarà soroll de mi en ells.
Soroll que un dia va ser meu.
Escrits
3 comentaris:
Un text magnífic. Estàs forjant un estil personal, intimista i original. Un plaer i una inspiració.
I aleshores ets un instrument que s'afegeix a la simfonia de la natura:
formes part del tot des de la teva individualitat. Construeixes harmonia.
Un camí d'experiència que pot portar-nos prou enllà.
Molt agraït pels comentaris.
Ara quan ho torno a llegir veig que no vaig aconseguir deixar de banda els tics antropocentristes, que era la meva idea.
Publica un comentari