Els Grans Guies


Ben poca cosa sabem d'aquests homes generalment. Ja és molt si recordem el nom d'algun d'ells associat a Russell, Brulle, De Monts o Le Bondidier. Alguns autors en parlen bé, però d'altres fins i tot els tracten d'incultes, bruts o "pesseteros". Però, en general, eren gent que vivia a la muntanya, que la coneixia i l'estimava i que quan va començar el Pirineisme van fer possible la majoria de primeres ascensions als cims dels Pirineus. Aquest llibre ens acosta a conèixer una mica més la seva vida, el seu caràcter. Molt ben il·lustrat amb fotos i postals velles ens trasllada a una epòca irrepetible, com a mínim des del punt de vista de la descoberta i novetat de fer un cim verge. Tracta el període que va del 1787, naixement oficial del Pirineisme amb Ramond, fins al 1918 i crec que només queda curt en la zona tractada ja que bàsicament l'autor parla dels guies de quatre llocs: Luchon, Gavarnie, Cauterets i Eaux-Bonnes.
Una petita anècdota que m´ha agradat i que crec que canvia una mica la visió que se'n podia tenir dels guies, fa referència a François Bernat-Salles (1855-1934):
Aquest guia és famós perquè participà en la primera ascensió del Gaube (1889). Quan ja va ser gran tornà a fer de pastor. Un dia un seu amic se’l trobà cuidant el seu ramat per la Vall d’Ossoue. Era el capvespre, quan el Circ de Gavarnie i la seva neu es tenyeixen d'aquells colors indescriptibles. Amb una mirada melancòlica li digué:
“Vinc aquí per no haver de veure el Circ, perquè veure totes les seves crestes i no poder-hi anar em fa mal al cor”
Estimava la muntanya i perquè la tristesa de no poder-hi pujar no fós massa gran, se n'havia d'allunyar.