Pic de la Pala de Jan

A la carena la neu m´ha explicat com va bufar el vent.

Tant bonic com obrir traça és no deixar-ne ... o fins i tot, més bonic encara.

Això pensava mentre pujava de ben matí per la neu dura de la Vall de Ransol. La vista fixada a la Collada de Jan, segurament un dels colls més ben traçats del Pirineu. Hi ha colls tímids i colls extrovertits. La Collada de Jan és dels segons, només entres a la Vall que ja el veus.


El sol fa el camí invers al meu. Ell baixa, jo pujo. Ell baixa i encara és a dalt, jo pujo. Ell és a baix i a dalt, jo arribo.

Al coll penjo els esquís a la motxilla amb l'intenció de baixar la bonica pala sud. Mentres m'enfonso fins al genolls a la carena, el descens s'esfuma i se l'emporta el vent. Ja veig que he pujat els esquís perque gaudissin de la vista i per seduïr-los, a veure si algun dia em porten per aquesta solitària Coma d'Ósa.

Descens quan les dues agulles del rellotge es magnetitzen i marquen el nord.
A la part baixa la neu tant escalfada comença a sublimar i m'amara el front, el sol és pertot.